Si pensau que trobareu una resposta concreta a aquesta pregunta, ja podeu acabar de llegir. No la trobareu, especialment si no la voleu trobar. En canvi, si estau disposats a trobar la resposta vosaltres mateixos, podeu continuar llegint. Aquest escrit me l’ha suggerit una entrevista que sortia al diari Última Hora, a Felipe de Vicente, president de l’Associació Nacional de Catedràtics d’Institut. Aquest home, pertanyent a la casta dels catedràtics, assegurava que “el sistema fa aigües claríssimament des de la LOGSE”. Ja sé que són molts o són massa els que s’han apuntat al carro de carregar el mort a aquella llei, llei educativa que segurament, a criteri meu, ha estat la més avançada que ha tengut l’Estat espanyol. Em referesc als objectius que tenia respecte de l’educació escolar. Era l’única llei capaç d’acostar-nos als sistemes europeus avançats del segle XIX, els mètodes de l’escola activa i l’escola nova, aquells que només entraven a una escola d’aquí i a una escola d’allà i que apareixien de tant en tant, no sempre, a les escoles d’estiu.
El senyor de Vicente diu que aquest sistema actual genera mediocres, però no s’ha demanat mai si la seva generació ho va ser o no, una generació de mediocres. L’autor de l’entrevista, Jesús Lozano, l’encapçala amb el titular següent: Què falla a l’educació espanyola? I aquesta ha estat la raó del títol d’aquest escrit. El catedràtic parla que l’actual sistema en voler fomentar l’equitat, ha baixat el nivell, i parla de l’objectiu fonamental que hauria de tenir el sistema educatiu que és el de la TRANSMISSIÓ DE CONEIXEMENTS. Aquest és el quid de la qüestió. Aquest és el sistema que va tenir don Vicente. El catedràtic vol una classe d’alumnes asseguts darrere els seus pupitres, callats i en disposició d’escoltar, i ell, arribant a la classe amb els apunts esgrogueïts de quan estudiava la carrera i amollant el seu sermó, un dia i un altre, fins que arribi el dia de l’examen i cada alumne pugui demostrar que recorda exactament les paraules que el catedràtic va pronunciar o escriure a la pissarra. Si ho fa, aprovarà, si no ho fa, suspendrà. Al catedràtic no li interessa si al cap de 15 dies l’estudiant ja no recorda res del que havia memoritzat.
Si els alumnes de 15 anys no tenen ni idea de problemes financers o habituals d’una economia familiar, ell ho vol solucionar amb una assignatura d’economia domèstica, com a assignatura obligatòria. El Sr. Vicente de Felipe ja no podrà aprendre que no és una assignatura que fa falta, sinó que l’educació, el sistema educatiu sigui el que reflecteixi la vida quotidiana, i que l’alumnat aprengui a desenvolupar-se a l’escola així com serà necessari fer-ho quan sigui un ciutadà normal. L’educació que reben els alumnes ha de ser una escola de vida, ha de reproduir les situacions habituals i necessàries per sortir endavant , ha de tenir els coneixements indispensables per a fer les activitats habituals i ha de d’ensenyar l’alumnat a saber, a més, on trobar la informació necessària quan li faci falta. Per exemple, saber programar un viatge o una excursió, una sortida al mercat, o saber com es pot reclamar a un polític que compleixi el seu programa.
Es veu que el catedràtic deu estar completament d’acord amb la LOMCE, encara que no en parla, una llei que vol uniformitzar l’escola i eliminar la varietat de pensament que hi poden aportar els alumnes, que tenen llibertat per poder aportar continguts, coneixements i esdeveniments. Que el catedràtic es troba ancorat a l’escola “quarter” és ben evident quan diu: “els alumnes arrosseguen grans dèficits de primària…” o quan afirma: “…amb dos anys de batxillerat no els podem preparar. És absolutament impossible.” És l’excusa que posen tots aquells que donen la culpa dels problemes escolars als cursos anteriors, a les etapes anteriors o als ensenyaments anteriors. És igual que al quarter, que la culpa pot anar recorrent tota la graduació militar des del general fins arribar al soldat. A l’escola quarter els culpables de tot es troben sempre a l’educació infantil.
El catedràtic vol classes separades segons capacitats, segons possibilitats. Els que teòricament o per circumstàncies desconegudes no poden seguir la marxa dels altres han de ser apartats. Vol una escola elitista, on hi acudeixin aquells que han estat ensenyats a casa seva o gràcies a les múltiples classes particulars que els seus pares han pogut pagar. I ara, ja podeu contestar la pregunta del títol.
