A l’Estat espanyol centralista existeixen una sèrie de territoris que tenen governs autonòmics que es troben sotmesos al Govern central. La sobirania, és a dir, la capacitat d’un govern de no ser controlat per cap altre només resideix en el segon; els altres, els governs autonòmics només poden actuar com a teresetes, que sempre són manejades pels diferents integrants del Govern central. És per aquesta raó, que segons la capacitat que tenguin els governants dels territoris autonòmics de fer la pilota als que tenen tot el poder, obtindran més o menys guanys, o més o menys pèrdues per als seus respectius pobles o per a les seves respectives butxaques.
El poble de qualsevol territori, considerat com a autonòmic encara que sigui nacional, pot creure que el Govern central actua contra els seus drets. En aquest cas, segons el filòsof Locke i la seva teoria política, el poble té l’obligació absoluta de resistir a l’autoritat. Tant el dret de resistència com la reclamació de la sobirania són absolutament compatibles. L’altre teòric de la política moderna és Hobbes, la concepció del qual està d’acord amb la manera d’actuar de l’Estat espanyol, que inculca la por, perquè d’aquesta sorgeixi l’obediència, en aquest cas, dels habitants dels territoris autonòmics. El cas d’un poble que haurà d’exigir el dret a la desobediència és el cas del Govern del Principat, que s’ha cansat d’esser submís i espoliat, a causa de la por.
També és possible, com realment passa, que el Govern central es valgui de la seva llei, per infondre el temor i, en conseqüència, la submissió. Quan la llei pot tenir diferents interpretacions, ja ha procurat nomenar legisladors que defensin el seu punt de vista, però davant aquestes lleis injustes, existeix la llei natural, la que defensa el dret natural, que comprèn la dignitat humana i els drets de les persones enfront de legislacions i ordenaments socials que menyspreen sovint aquesta dignitat i violen aquests drets, com fa el Govern central amb el suport del Tribunal Constitucional. Davant l’enfrontament de parers sobre si hi ha violació o no dels drets de les persones entre el Govern central i els seus tribunals, i les persones que componen qualsevol poble, prevaldrà sempre el que pensen les persones que senten com se’ls han robat i anul·lats els seus drets.
Enfront de la sobirania nacional, mal interpretada pel Govern central espanyol quan afirma que l’Estat espanyol està format per una sola nació i no per un conjunt de nacions com ocorre en realitat, existeix la sobirania popular que és la que resideix en el poble, i que s’expressa a través del sufragi universal. Coneixem les restriccions que hi hagut a través de la història, perquè s’han deixat sempre moltes persones del poble sense dret a votar per diferents tipus de discriminacions. En el cas dels territoris autonòmics, especialment dels que formen una nació amb llengua pròpia, amb cultura, tradicions i una història que els defineix com a poble diferenciat dels altres, el poble ha de poder exercir el dret a decidir el seu futur, i això és el que es disposa fer el Principat de Catalunya.
A les Illes Balears, igual que a la resta de territoris autonòmics, hi ha convocades unes eleccions a les càmeres estatals, perquè elegeixin un nou govern central. Els principals partits que es presenten són partits autonomistes i centralistes, que continuaran governant amb por, sense ser capaços d’enfrontar-se a l’espoli i a la submissió. És per això que l’única sortida és anar adquirint sobirania, primer per deixar de tenir por, i segon per seguir el camí del Principat, i recuperar els drets de totes les persones que viuen aquí. Si s’ha de votar un partit que vulgui deixar d’estar sotmès a l’obediència que li inculquen els seus dirigents que es troben aposentats a Madrid, l’únic partit que té aquestes característiques, avui, és Sobirania per a les Illes.
