En el meu anterior post vaig intentar dibuixar una mica l’esquema de l’entramat organitzatiu que engloba allò que la majoria de badalonins coneixem com “La Penya”.
Com segurament vareu podeu entendre es tracta d’una organització que pot semblar, a primer cop d’ull, una mica complexa però que, en realitat no ho és tant. Només que hi perdeu un parell de minutets de seguida us en fareu càrrec.
Però, és clar, enmig d’aquest aparent embolic, la primera cosa que ens ve al cap és saber qui remena les cireres. És a dir: Qui mana?
No és fàcil.
Deixeu-me que retorni al principi: “Hi havia una vegada vuit nois de Badalona que, empesos per les seves inquietuds….i que si patatim, patatam….i bla, bla, bla…”
Molt bé! Ja tenim un Club constituït que viu i funciona. Una entitat que creix i es fa gran. Anem sumant socis i seguim creixent. Arriben els primers èxits i, de mica en mica, construïm un referent. Del referent passem al lideratge social de tota la ciutat i n’esdevenim l’estandart arreu del món.
Però per arribar-hi, hem hagut de trepitjar fort i, tot trepitjant, hem malmès més d’un ull de poll. Tanmateix, tampoc hem estat sempre uns angelets en termes de gestió. Al llarg dels anys hem hagut de bastir complicitats sospitoses, fer aliances estranyes i amistats inconfessables. Res no és gratuït. La vida de totes les societats, com les de les persones, pot resultar sovint força complexa i mai són tot flors i violes.
Entesos! Assumim-ho tot plegat amb els seus defectes i les seves virtuts, amb els seus encerts i amb els seus errors…
Assumim-ho?
Ep, ep, ep! Un moment, un moment…a veure….Qui mana aquí?
Ho veieu? Em seguiu per on vaig? En el model anterior, que tots coneixíem i que teníem coll avall, tothom tenia clar qui tallava en cada moment el bacallà i teníem perfectament identificades les diferents capelletes on es repartien les hòsties. Però sempre ens quedava, amb totes les reserves que vulgueu, el recurs sagrat, democràtic i inapel•lable de les assemblees. Un soci, un vot i cap vot amb més valor que cap altre. Votàvem un president, una junta i un projecte. Els fèiem confiança i endavant les atxes. Si fallaven o ens fallaven, en posàvem uns altres al capdavant i llestos. I així anàvem fent i sentint-nos també, una mica amos i corresponsables de l’esdevenir de l’entitat. I ens en sentíem part a les verdes i a les madures.
Des d’un punt de vista ciutadà, més enllà dels que n’érem socis, la gent també podia sentir-se més o menys vinculada afectivament a un projecte que il•lusionava i que generava determinats models de conducta social en l’àmbit dels valors esportius: L’esforç, el treball d’equip, un estil determinat de joc, l’esportivitat, l’aposta per la formació i la pedrera, l’orgull de ciutat….
Uns valors encomanadissos que feien que una majoria de ciutadans sentissin La Penya com a quelcom una mica propi o, si més no, quelcom de molt proper.
Però, ai las! És de tothom conegut que el guanyar fa riure, com el perdre fa plorar. Vull dir amb això que a tothom li agrada enfilar-se al carro guanyador i treure pit com el que més (o el nas pel balcó de l’Ajuntament, si cal) però que, quan les coses val mal dades, ens apartem dels perdedors com dels empestats. Els models guanyadors són els que estimulen i encomanen l’optimisme i fan créixer els projectes. Quan les ratxes són dolentes, no hi ha pietat i totes les rates fugen del vaixell i en reneguen. És l’hora fosca dels voltors i els corbs que han estat covant la seva malícia des de la roïnesa envejosa dels covards. En això, el món de l’esport n’és exemple i caricatura fins a la crueltat.
Llegiu i escolteu. Els veureu a venir d’una hora lluny. No poden amagar la seva insana satisfacció mentre toquen a morts i van cantant les absoltes d’un projecte, el de La Penya, sota l’ombra del qual mai hi han sabut trobar consol a les seves pròpies frustracions.
A mi que no em vinguin amb romanços ni amb falsos paternalismes a donar-me la raó. S’ho poden estalviar perquè jo no la vull la raó, per més que m’empaiti. Vull propostes, vull valentia, vull compromís, vull solucions. Vull que la meva ciutat recuperi l’orgull de tenir un projecte social i esportiu que sigui un referent arreu del món. I vull sentir-me’n part. Vull saber qui mana i vull poder decidir, quan faci falta, si qui mana ho pot continuar fent o no.
De fet, el gran problema de la Penya, amics meus, no és ben bé qui mana o qui deixa de manar, sinó que ja no ho podem decidir entre la majoria, perquè s’ha convertit en un privilegi d’unes minories estanques que ni donen la cara davant la gravetat del problema ni aporten solucions ni prenen les decisions que haurien de prendre.
Més enllà de treure vells memorials de greuges que alguns fan arribar fins a l’època de quan l’Espiritof va guanyar per 7 a 2 als de la Penya Ni-Cinc; més enllà de somriure per sota el nas davant les vicissituds de l’Entitat, i encara molt més enllà d’assenyalar amb el dit a uns gestors que fan el què poden amb el què tenen, caldria dir ben clar i, d’una vegada per totes, que aquest model d’Entitat, de Club de Basquetbol altament professionalitzat, no és viable ni sostenible enlloc d’Europa. La majoria dels altres clubs semblants subsisteixen gràcies al suport públic, directe o encobert, de les pròpies institucions, de les Caixes o d’unes estructures associatives molt més grans vinculades al món del tot poderós futbol, quan no és de la mà d’un poderós i egòlatra accionista majoritari. Uns suports permanents que la Penya no té. Els té puntuals, de tant en tant i sempre sota la polseguera de l’escàndol i la queixa. Quan les propostes venen per la via imaginativa, tornen a xocar amb els escrúpols puritanistes o amb les oposicions sectorials. No tenim remei!
El debat no és si la compra del Pavelló d’Ausiàs March o la construcció del Màgic, o l’escola fatxa de can Móra, o el futur Mercadona del Mas Ram. No!
El debat de debò és si volem seguir tenint un referent ciutadà, social, esportiu i identitari com la Penya o si ens podem permetre el luxe de prescindir-ne. Les coses clares.
En Jaume Arqué em fa un comentari en el meu anterior article que traspua una bilior molt amargant. Em sap greu. Potser sí que hi podria haver algunes, o moltes, coses que ens fessin caure la cara de vergonya. Potser sí, potser no tant, però allò que ens hauria de fer caure més la cara de vergonya a tots plegats seria que deixéssim morir per sempre un dels més grans patrimonis socials, esportius i identitaris que mai ha tingut la nostra ciutat, sense haver fet tot el possible per reforçar-lo.
Dit això, deixeu-me dir ara també, ben alt i ben clar, que ni tot és acceptable ni hem de combregar amb rodes de molí. Però encara vull pensar que hi pot haver propostes que facin fortuna i ens assegurin el futur. En el proper post, amb tota humilitat, gosaré fer-ne algunes. Segur que n’hi pot haver moltes més i molt millors. Posem-les damunt la taula i parlem-ne.
Però per tal que aquestes propostes puguin florir, cal que tornem a sentir la Penya com allò que és nostre o allò de què en formem part, un projecte de tots.
Cal que tornem a manar tots plegats.
