Vaig dir que en parlaria i en parlo.
N’hi ha que em diuen que sóc massa críptic. D’altres que faig homilies. Encara n’hi uns altres que em diuen que no em mullo prou.
Segurament tots tenen una part de raó, no ho negaré, però jo continuo dient que no hi ha pitjor sord que el qui no vol escoltar ni pitjor neci que el qui no vol entendre.
Fa dies que, a contra corrent, vinc dient que en això de la Penya, ningú gosa tocar el moll de l’os. Com a molt, alguns esgarrinxen la pell del problema volent fer-nos creure que som davant la mare de totes les corrupcions, mentre que d’altres intenten fer prevaldre el “quentu de la llagrimeta” per amagar l’ou covarot que els put a l’armari dels mals endreços. Can Móra és una anècdota.
Deia en el meu anterior escrit que calen franquesa i coratge. Però abans d’entrar en això, cal saber identificar prèviament quins són els actors i quin paper juga cadascú.
El principal problema de tot plegat és que ja fa temps que ens hem perdut, que no sabem on som. Per començar no sabem ni distingir qui és qui ni qui juga a què. Hi ha una barreja complexa d’entitats, societats, institucions, fundacions, clubs i associacions que ens esborronen els sentits i ens tenen completament desorientats. Qui és la Penya?
Quan, l’any 1991, es va constituir, en el marc de la nova llei de societats anònimes esportives, el Club Joventut Badalona, SAD, s’hauria pogut triar un model diferent a l’hora de distribuir el capital. Es va optar per un model obert, clàssic de la majoria de societats anònimes que operen en els mercat lliures, que permetés el joc de concentracions de capitals per accedir a determinades majories. Jo no hi vaig estar d’acord i, en dimitir d’aquella Junta, ja vaig advertir que el model triat ens portaria a l’allunyament de la ciutadania i a la desafecció dels socis. Lamento profundament que el temps acabi donant-me la raó.
Avui ja gairebé ningú reconeix la Penya. Només uns pocs, des del control de la societat Baspenya, sl, que deté una majoria confortable de l’accionariat del Club Joventut Badalona, SAD, poden encara sentir-se vinculats a l’ens estrany en què s’ha convertit el Club que molts estimàvem.
Vist des d’aquesta perspectiva, no resulta gens sorprenent que, la desafecció generi inhibició davant els greus problemes de sostenibilitat que aquest projecte empresarial presenta. Perquè d’això es tracta, d’un projecte empresarial en l’àmbit dels serveis dels espectacles esportius.
Però, és clar, que aquesta sigui la realitat, no amaga ni pot amagar l’altra realitat que es manté latent en l’esperit de molta gent. La de les il•lusions col•lectives, la de la identitat tribal de la que tant he parlat, la del compartir èxits i consolar decepcions. La de sentir per dins les pessigolles de l’orgull de ser d’on som. El desig encara viu de retenir i revifar l’esperit de Badalona.
Però…..on és el Club Joventut Badalona? Què se n’ha fet dels seus socis? Què se n’ha fet de les seves activitats? Quins són els seus pressupostos? Qui escull la seva junta i el seu President? Quan es fan les assemblees? Quina és la seva vida social? Res no en sabem de fa temps. La SAD se l’ha engolit i ens ha deixat orfes del nostre bressol, del nostre orgull, del nostre esperit, del nostre Club, de la societat en la què ens reconeixíem, ens relacionàvem i de la que tots ens sentíem solidaris i corresponsables.
La SAD, però, té uns amos. Uns amos que fan i desfan segons els seus criteris. Uns amos que decideixen en funció d’unes majories sòlides, estables i ben controlades. Uns amos que posen i deposen els gestors, que aproven polítiques, pressupostos i inversions. Tots els altres, consumim espectacle, paguem i punt.
Ara van mal dades i els amos-gestors, espantats davant els resultats de la situació a la que ens ha conduit la seva gestió en el context actual, ens miren amb ulls de peix i amb aquell tremolor als llavis amb el que ens volen arribar al fons de l’ànima, ens murmuren: “Ajudeu-me que em moro”.
A bones hores!
Qui són els amos de la SAD? Hi ha una majoria dispersa entre uns petits accionistes, molts d’ells ja fa temps desvinculats i allunyats de la societat. D’altres són la majoria dels actuals sis o set mil abonats al corrent de pagament que encara resisteixen.
Hi ha un soci majoritari que fa i desfà en funció de la fortalesa de la seva participació que, deu estar a prop d’un 30%. Aquest soci és Baspenya, sl, una societat participativa que va recollir les aportacions a capital que van fer molts empresaris de Badalona, gent provinent de l’antic Consell de Cent d’Amics del Joventut, de membres d’antigues Juntes Directives, membres de l‘equip tècnic i algunes estrelles significatives del primer equip.
El segon accionista més important és el Club Joventut Badalona, del que ja he dit abans que ja fa temps que no se’n canta ni gall ni gallina. Si no vaig errat tenia un 10% de participació de la SAD que no sé si es va mantenir quan es va fer l’ampliació de capital. El tercer soci, ja a molta distància, és l’Ajuntament de Badalona, que va tenir en la constitució de la SAD una aportació del voltant un 2%.
Darrera d’aquest primer grup d’accionistes majoritaris, hi ha tres o quatre accionistes particulars amb participacions que no arriben a l’1% i finalment la gran massa d’accionistes de la que he parlat al començament.
Què més hi ha en aquest entorn?
La Fundació Privada Club Joventut Badalona. No n’he sentit a parlar mai més des que es va morir el malaguanyat Alvar Rallo que n’era el President (E.P.D, tots dos)
La Fundació Capital Europea del Bàsquet, en la que hi participa majoritàriament l’Ajuntament amb representants de tots els Grups Municipals i la SAD que hi manté alguns patrons. Aquesta Fundació és la propietària dels terrenys on s’hi ha ubicat el Màgic Badalona. La seva gestió és gairebé tan transparent com la de la SAD, és a dir, gairebé tant com els llibres comptables del Vaticà, que els controlen directament el Sant Pare i l’Esperit Sant. Amén!
La UTE (Unió Temporal d’Empreses) entre la SAD i l’empresa immobiliària SACRESA. Que explota en centre comercial Màgic Badalona. Per cert, la SAD ja ha cobrat la seva participació en beneficis per la bestreta d’una colla d’anys.
Encara hi ha d’altres empreses de les que no en conec el nom però que es mouen en aquest entorn. N’hi ha una que es dedica a l’explotació per subcontractes dels esdeveniments, concerts i altres esdeveniment que es realitzen al Pavelló Olímpic. Que dius……té collons!
N’hi ha una altra que és la propietària dels terrenys on s’hi ubica el Club Esportiu Mas Ram i de la qual, si no vaig molt errat, n’és accionista majoritari (o totalitari) la SAD. Aquí també hi haurà moviments en breu. Que ningú se m’espanti que no sembla que es tracti de res gaire sospitós de requerir moviment ni requalificacions estranyes.
En fi, que tot plegat és força complex i configura un panorama molt poc engrescador per generar les complicitats necessàries per mantenir o reforçar un projecte que cada vegada té menys de social i més d’empresarial.
És per això que cal preguntar-nos abans que res: QUI JUGA?
Abans, quan teníem un Club que ens sabíem nostre, érem tots els qui jugàvem, ni que fos des de les grades o des d’una tertúlia d’amics entre el cafè i la cerveseta.
És per això que n’hi ha molts que fan seva aquella frase popular: O juguem tots o estripem la baralla.
Abans d’estripar-ho tot, però, per que no en parlem una mica més?
