La revolta dels indignats s’ha desmadrat. Com a català i demòcrata, no em sento gens còmode sabent que hi ha una gent que priva als legítims representants del poble de poder seure als seus escons del Parlament, i a més a més, en un dia que s’havia de tirar endavant una discussió essencial pel futur d’aquest país: els pressupostos. És evident que els inicis de la protesta van ser molt nobles, que els seus principis ideològics també ho eren. On queda Hessel? Però, en el moment que s’arriba a colpejar a un diputat o a pintar la gavardina d’una membra de la mesa del Parlament això ja no es pot tolerar. Joan Boada o Montserrat Tura, siguin més o menys pròxims a un mateix, són representats del poble.
Potser sí que els polítics són els culpables de la situació d’atzucac que vivim, potser sí que un altre món era possible… era, perquè avui la legitimitat de la protesta ha caigut en picat i, segurament, per culpa d’uns quants galifardeus s’ha vist perjudicat un col·lectiu que va néixer amb la voluntat de contribuir a fer una societat millor. Desitjo que aquells líders que van vestir el moviment de serietat al inici (i crec conèixer força bé algun d’ells perquè van passar per la meva aula), ara també es revoltin contra els seus propis boicotejadors. La gran virtut de la democràcia és que tothom té la possibilitat d’expressar els seus pensaments i les seves idees, sempre hi quan no entrin en contradicció amb les normes de convivència pacífiques de la societat. I, ara mateix, l’acampada de la plaça Catalunya ha creuat el Rubicó. Què en diran aquells jubilats o pares amb criatures que demanaven més compromís a la classe política, de forma pacífica i només armats amb plats i olles? Quins valors transmeten els qui han boicotejat la sessió del Parlament a aquells qui, creient amb la seva utopia, els van donar suport en un primer moment?
Però, quins partits seran capaços, ara, de defensar la legitimitat de la protesta quan més d’un diputat ha rebut, indistintament del color del seu escó a la cambra catalana? Perquè, no ens enganyem, si algunes de les reivindicacions de les assemblees han de prendre cos en un futur no poden obviar que han de jugar en el mateix sistema que critiquen, no poden obviar que necessiten de la complicitat d’algun dels partits tradicional –i alguns partit ja havien intentat aproximar-se al moviment– per polir-les i portar-les a terme. I, ara mateix, la distància que separa els acampats dels polítics és cada cop més gran.
