Qüestió d’estètica

Miguel de Unamuno va escriure que “a los levantinos (referint-se als catalans) os pierde la estética”. Segurament don Miguel es referia a que eren poc pràctics, que comprenien poc el pragmatisme del poder i que s'havien refugiat en l'art (el Modernisme d'aquell temps) i en l'estètica del gust burgès. Miguel, que era basc però poc o gens basquista, no creiem que estigués dient que als mesetaris els mancava sentit estètic, tot i que veient la cabra desfilant davant la Legió, no sabem si ho trobaria bufonesc o metafísic. La Diada va ser un gran dia per la política, però també va confirmar el gust estètic del catalanisme. Correcció, respecte, bellesa des de l'aire i alegria. Potser són més efectives unes quantes cartes enviades a Obama, ambaixadors o comissaris de la UE per part dels poders fàctics de l'Estat, però la bellesa estètica, malgrat les crítiques de l'intel·lectual carcoprogre Jordi Llobet, va ser amb el poble. 

Unamuno no anava errat en que l'estètica, les formes, eren importants per als llevantins. Òbviament, per a la causa catalana la força no pot ser l'argument, almenys una força tosca, rude, barroera ja que Catalunya no compta amb cap exèrcit darrere, ni pot comptar-hi, ni ha de desitjar-lo. El Catalanisme serà popular o no serà. El temps de la força, dels almogàvers, de la fúria catalana, dels Miquelets heroics ha quedat enrere. I no pot tornar. La Via Catalana s'ha de mantenir fidel als seus principis, respecte per les minories, transparència i democràcia. El fet que aparegui en DVD demostra que l'esdeveniment va ser un producte estètic, un missatge llançat al món, message in a bottle. Desenganyem-nos, Catalunya té fam de poder, però de poder ser lliure per trobar un camí propi, un camí que no serà un llit de roses, ple d'errors i encerts ben segur. Un camí on la llibertat individual lligui amb la col·lectiva, perquè no hi pot haver homes lliures en pobles esclaus. I, ara mateix, Catalunya viu en llibertat custodiada, vigilada per un poder més gran que l'amenaça i la renya sovint quan aixeca la veu més del compte. Un dels grans èxits del catalanisme és que, ja sigui per la llei de l'acció i reacció, l'espanyolisme haurà d'abandonar el seu biaix feixista i predemocràtic perquè, si vol recuperar el cor dels catalans, haurà de ser una democràcia de veritat.

Espanya serà millor l'endemà del referèndum, sigui quin sigui el resultat. Ja Manuel Azaña va entreveure que el problema català no es podia resoldre mitjançant l'aniquilament de Catalunya, a l'estil del que Roma va fer amb Cartago. Espanya podia fer-ho, tenia la força per fer-ho, Azaña n'era conscient, però també va escriure que això deixaria Espanya tacada de sang i ignominia per sempre. Potser caldria recordar-ho a aquells que, recordant malintencionadament les paraules d'Azaña i Espartero, creuen que bombardejar Barcelona cada generació donaria resultat. A alguns els perd la falta d'estètica… 

Bernat Roca
Historiador