QÜESTIÓ D’ESTAT

El trencaclosques de Madrid no resoldrà la plurinacionalitat, ni deixarà votar ningú. De manera que Europa va comprenent que “l’afer” deixa de ser “intern” i li esclata. De fet, els hi esclaten molts, d’afers. Anglaterra podria abandonar la unió i li ocasionaria greus complicacions polítiques, econòmiques, militars, etc. Tanmateix ella fa com sempre: Hi fica pragmatisme.
 
Els catalans han posat en mans de les institucions el problema de la sobirania. No pretenen més que el poder democràtic. Com fer-ho, si no? ¿No són els partits qui recullen la voluntat i la plasmen en un programa de govern? Les grans manifestacions han entrat a la Generalitat i esperen l’acompliment de les urnes.
 
Aquestes porten implícit un calendari i un final. A mesura que el temps s’esgota, la pressió comença a amoïnar. Sorgeixen els qui voldrien alliberar-se’n i els qui ja ho enllestirien ara mateix. Els primers són els sectors prudents de CDC. Els de la CUP conformen el segon grup.  De fet, la CUP no en té, de calendari compromès. Ells van de cara a barraca. Aixecarien la insubmissió amb qualsevol pretext.
 
Hi ha doncs, dues estratègies per aconseguir una mateixa finalitat. Semblaria que podrien pactar i arribar a una solució. No és així. Les contradiccions suren, encallen el programa d’uns i altres i tots plegats en fan un plet de poder. Tot i amb un govern provisional, Madrid es frega les mans. Han barrat qualsevol sortida política, els tribunals encabriten i angoixen i esperen que les contradiccions surin.  El pla els funciona de meravella.
 
El President Puigdemont hauria de donar un cop de puny sobre la taula. Un prou, ben fort. Hauria d’exigir un compromís dels independentistes. Ell està posicionat en la llinda de totes les fraccions. És el més independentista de CDC i el més proper a ERC i la CUP.  Hauria de pactar, si cal, un escurçament del calendari i obligar a enllestir més ràpidament les estructures d’estat. La CUP hauria de moderar la insubmissió fins al dia compromès. Tothom hauria de treballar amb força. Les fraccions s’han d’aigualir i només el President ha de portar la pauta i dirigir.
 
Únicament amb un pacte reconduirem la divisió de l’independentisme, la positura dels partits, les fraccions de les organitzacions i les mil solucions proposades.  Catalunya està en un atzucac. Aquell que Aznar preconitzava en públic i “el tot Madrid” xiuxiueja en veu baixa. Si no n’eixim, tampoc podrem fer política internacional, ni exigir que Europa respecti la nostra sobirania.
 
Isidre Palmada 
Banyoles, 2/4/16