- Publicitat -
La darrera campanya electoral francesa ha fet sortir a la palestra el debat sobre què s’ha de fer amb l’herència d’un dels últims mites de França, el maig del 68. Sarkozy volia enterrar-lo definitivament, però Royal en reclamava l’esperit. França és un país ric en mites col·lectius: la Revolució Francesa, la resistència, el maig del 68… Aferrar-se’n és una manera de reivindicar la identitat pròpia, però algunes formes d’identitat no resulten còmodes per determinades opcions polítiques.
Més enllà d’allò que pugui o puguem pensar sobre el país veí, m’interessa escoltar les veus que acusen als soixante-huitards d’escassa legitimitat a l’hora d’erigir-se com a “revolucionaris”. Qui era aquest jovent? Diuen que estudiants provinents de famílies burgeses que imbuïts per les flors al cabell que hi havia a San Francisco van fer-ne una relectura a la francesa. Independentment de què aquesta afirmació pugui ser carta totalment o parcial, el substrat que hi rau és la qüestió sobre la legitimitat de tots aquells que volen esdevenir el motor d’un canvi social, generalment cap a l’esquerra. Era legítim que els fills de la burgesia parisenca muntessin barricades als carrers? Eren nens i nenes de casa bona, amb plat calent a taula i estudiant a la Sorbona disciplines tan ocioses com la filosofia o la literatura. No estaven bruts pel greix i l’oli de les fàbriques. Què volia aquesta gent? Haurien d’haver-se quedat a casa perquè com a membres de la seva classe social no tenien cap dret per exigir que canviés el món del qual provenien, el món que els havia nodrit i protegit i que havia fet d’ells uns escollits, el món que explotava a aquells qui deien representar o que defensava els valors que volien enderrocar.
Jugar a ser jove i radical és un joc pel qual molts han passat. Membres actuals del PP que havien estat del PSUC o maoistes. També soixante-huitards que avui deuen ser alts càrrecs de multinacionals. Tanmateix, allò que compta és la sinceritat de les creences, perquè les ideologies no deixen de ser una religió, en el moment en què se senten. Tothom té dret a canviar d’opinió, perquè la vida no és una línia recta i els canvis sovint provenen del dubte. I el dubte forma part de la condició humana.
Discutir sobre la legitimitat d’un col·lectiu per erigir-se com a representant d’un altre col·lectiu ens condueix cap a una tautologia. Aquells que posen en dubte la legitimitat dels uns, tenen la legitimitat per fer-ho? És més, les eleccions no deixen de ser, en darrera instància, l’acte institucional en què mitjançant el nostre vot donem legitimitat a uns altres per decidir per nosaltres. No hauria de ser així, però en definitiva això és el que acaba succeint. És que potser aquesta és l’única legitimitat legítima?
Publicitat
