Us reprodueixo l’article publicat al núm. 1376 d’El Temps el 26 d’octubre de 2010, que és una versió escurçada dels de propera aparició al bloc de la sèrie “Keynesians i neoliberals” (5 i 6).
Aquest estiu, per tal de corregir l’actual dèficit públic i situar-lo per sota del 3%, tal com preveu el Pla d’Estabilitat de la UE, Angela Merkel va presentar un projecte per estalviar 80.000 milions d’euros en els propers quatre anys. I, mentre alguns aplaudien el rigor econòmic i el coratge polític d’aquestes mesures, molts dels principals socis comercials d’Alemanya lamentaven la manca de compromís d’aquesta economia a l’hora d’incrementar la seva despesa pública, per fer créixer la seva demanda i, a través de les importacions, estimular l’activitat econòmica dels seus veïns.
Poc temps després, en una entrevista al The Wall Street Journal, la cancellera alemanya explicava que, davant la possibilitat que l’envelliment de la població i l’augment del deute públic posés en perill l’estat del benestar, la societat alemanya tindria un major estímul a estalviar i una menor vocació a consumir; mentre que, si els ciutadans veuen que el dèficit es redueix, “s’estimularà el consum, perquè tindran la seguretat de comptar amb una bona pensió, un bon sistema sanitari i uns bons serveis a la gent gran”.
En aquest mateix sentit, en un article publicat al diari Financial Times, el ministre d’Economia d’Alemanya, Wolfgang Schäuble, afirmava que “el govern alemany sap que té la responsabilitat d’afavorir el creixement econòmic a Europa i al món” i que la millor manera d’assolir aquesta fita és actuant com una “àncora d’estabilitat” i no pas “incrementant el deute públic”. I, tot just a continuació, afegia que “els Estats Units s’està centrant en mesures a curt termini, mentre que nosaltres pensem més a llarg termini i estem més preocupats per les conseqüències d’un dèficit excessiu (…) i d’una alta inflació”.
Segons Schäuble, aquestes actituds són fruit d’un seguit de diferències històriques i demogràfiques entre ambdós costats de l’Atlàntic. Així, per exemple, davant del descens de la seva població, les autoritats alemanyes han de fer un major esforç en la reducció del dèficit a mig termini, per no deixar a les futures generacions l’herència d’un deute massa elevat. Mentre que, gràcies al seu comportament demogràfic més dinàmic, els Estats Units no estan obligats a prendre aquest tipus de mesures.
I, per si en quedava algun dubte, durant la cimera del G-20, Merkel va recordar a tothom que, segons el FMI, en els dos darrers anys, el seu país ja ha realitzat “una important contribució a la superació de la crisi”, amb més del 2% del seu PIB.
