Què volen aquesta gent? Què s’empatollen?

Perquè els polítics quan parlen no són clars com l'aigua? Veiem massa vegades, que en voler amagar l'incompliment de les promeses, i amants com són d'embolicar la troca pensen que els seus votants som una colla d'imbècils. Acostumen a ser gent que no han obert mai cap llibre d'història i si ho han fet, no recorden el que han llegit.
No cal tampoc que siguin uns grans historiadors, perquè només consultant qualsevol diccionari per saber si les paraules que diran són veritat, moltes vegades s'estalviarien fer el ridícul, volent menjar-nos el cervell com ho fan els vulgars xarlatans de fira.

Per poc que tinguem el cap ben moblat tothom sap que “sobirania” és: la qualitat del poder polític d'un estat que no és sotmès a cap altre poder. Com també,“república” és: forma de govern representativa, en la qual el càrrec de cap d'estat no és hereditari ni vitalici, sinó resultat d'una elecció popular, directa o indirecta.
Doncs no! Si pensàveu que aquestes dues paraules volen dir això que descriu el diccionari, anàveu errats. Unes ments preclares, il·lustres, benpensants, assenyades i amb facultat inventiva com ningú, ens alliçonen que una “sobirania” pot estar sotmesa a un altre poder, sense por que aquest altre “poder” fiqui el nas a la teva “sobirania”. La faula VII del llibre II de les faules de La Fontaine, acaba així: “Si a casa els deixes posar un peu, ben aviat n'hi posaran quatre”
Millor no provar-ho, ja que sabem que aquest consell és compliria amb tota certesa, sabent de quin peu calça el nostre veí.

I si us penseu que la futura República Catalana seria com qualsevol altra que hi ha al món civilitzat, també patiu un equívoc, doncs seria una república amb un cert matís. Seria una bicoca, una ganga que hauria trobat un invent mereixedor del premi Nobel. Seria, com us ho explicaria, una república votada i elegida pel poble, dins d'una monarquia imposada, manada, vitalícia, hereditària i no votada. Tot el contrari d'una república. Ho enteneu? No? Jo fa vint-i-quatre hores que estic pensant en aquest invent i no hi veig el desllorigador per enlloc, però aquestes ments preclares quan han anunciat aital invent ho deuen tenir clar.
I els caps visibles d'aquest invent són les ments “il·lustres” i “benpensants”, d'un diputat català amb escó al Congrés dels imputats de Madrid i una senyora junt amb tots els seus “amiguets”, coneguts, familiars i “endollats” que mana a tots els barcelonins. Mare meva! Quin panorama de cara al futur!

“Una sobirania plena de Catalunya que sigui lliurement compartida amb tots els pobles germans de l'Estat” Ha dit Xavier Domènech. Un altre que aspira a “llumenera” de la política catalana. Preguntaria al “visionari” Domènech com es menja això, amb patates o sense? Sobirania plena compartida amb Espanya? Pobles germans de l'Estat?
Un estat que tots sabem continuaria fent la punyeta a la nostra sobirania, i uns pobles germans on la majoria no ens poden veure ni en pintura, com pot arranjar el sempitern problema català?
Quin encaix pot haver-hi entre una sobirania pròpia dins d'un estat centralista com l'espanyol?
Com es menja una República catalana dins una monarquia espanyola?

Els Comuns també parlen d'unes “aliances fraternals i el canvi a l'estat” Pensen tots els seguidors del nou partit, amb Domènech i Colau al davant, que parlar d'aliances i canvi és una novetat i una revolució com si ningú ho hagués demanat mai? Això no té cap ni peus. D'aliances fraternals no les veig per enlloc doncs el lligam que uneix al poble català, va per un altre camí i no s'avé amb aquesta monarquia on, els Comuns, volen encabir la nostra sobirania. I si lluitem per la independència de Catalunya i tenir un estat propi, és per culpa d'aquest Estat espanyol, que de realitzar qualsevol canvi sempre en fuig d'estudi.

Com gosen demanar un canvi quan tota la història de Catalunya ha sigut de continu, un donar-se per vençut. Sempre les mateixes paraules, les mateixes promeses i les mateixes queixes per part nostra, entomant només les escorrialles. Els greuges vénen de lluny, però només reproduint unes paraules de la segona meitat del segle XIX després de la caiguda d'Isabel II, pronunciades pel cap militar carlí nascut a Tortosa, Ramon Cabrera, veurem que el que demanen aquests somiatruites dels Comuns, és una absurditat i una fal·làcia. Va dir Cabrera: “Cataluña está cansada de los actos arbitrarios del gobierno de Madrid, de su odioso sistema de corrupción: es de este yugo vergonzoso que quiere sustraerse“
I aquests “il·luminats” de Comuns, després de més o menys cent cinquanta anys d'aquestes paraules, encara ens volen vendre una República catalana dins d'un Estat espanyol?

Per acabar de buidar el pap, Domènech, va pronunciar una frase que no crec que passi a la història, encara que ell sí que ho pensa: “avui comença una història que serà una aventura extraordinària” Les  aventures històriques i que han arribat a bon port, sempre han tingut una base sòlida d'una realització possible, amb unes finalitats que han beneficiat a molta gent.
Això de barrejar sobiranies compartides, barrejar república amb monarquia, parlar d'aliances entre pobles d'Espanya i canvis del govern de Madrid, és fer volar coloms i una utopia que ningú creu, i no crec que els llibres d'història als quals sóc addicte i que poden ser escrits en el futur, diguin res d'aquesta rucada pensada pels fundadors d'un partit polític poc comú, encara que dugui aquesta paraula en la seva denominació.

Tot aquest galimaties que han parit aquesta colla d'aprofitats, que només van darrere la cadira i perquè no pari de rajar la mamella no va enlloc, doncs és un disbarat que ni ells se'l creuen, si és que abans d'anunciar aquest invent no s'han fumat alguna cosa rara.
Tota aquesta escenificació d'aquest passat dissabte fundacional del partit dels Comuns, no té res d'estrany venint d'on venen. Aquesta colla estan fent el mateix antic sermó d'Iniciativa-Verds, del setciències Herrera i la bleda Camats, i de l'actual discurs del PSC.
Perquè us empatolleu coses rares i no parleu clar i català, afirmant que no voleu la independència de Catalunya?
Us estalviaríeu diners, haver de fer el pallasso i continuar fent “la puta i la ramoneta“,

Jaume Meneses