El problema econòmic espanyol no té res a veure amb el fracàs escolar generalitzat a la península i la successió de reformes i contrareformes sense nord; i des de fa un temps de retallada rere retallada.
El problema és que s’ensenya massa català i suposadament s’adoctrina independentistes. Mirant els informes avaluadors sobre competències lingüístiques, resulta que Catalunya està en la posició mitjana en domini del castellà, mentre que Extremadura i Andalusia monolingües, estan a la cua.
No sé si l’aculturació agressiva posterior a la colonització castellana i el traspàs del model econòmic del latifundisme a Al Andalus, hi té res a veure. Per Wert el problema no és, doncs, els dèficits estructurals de l’ensenyament espanyol, més obsessionat en espanyolitzar que en formar ciutadans lliures i creatius.
A Wert no l’importa l’ensulsiada a què està condemnant el sistema de R+D, on ara mateix el CSIC està consumint en despeses de personal les partides que havien de compartir amb empreses per a recerca. A Wert, com a bona part de la casta dominant hispànica li importa l’espanyolització dels seus ciutadans, un dels lemes sota els quals es produí l’aixecament feixista del 36.
I arriba Margallo i la vicepresidenta, que atribueixen a la manifestació de l’11 de setembre la caiguda en la valoració del deute espanyol i la mala imatge internacional. No sé si és pitjor la imbecil•litat que suposa que s’ho creguin o la perversió de que ho afirmin, sabent que és mentida.
L’independentisme a Catalunya és un efecte econòmic, no una causa, de la inviabilitat de l’Estat espanyol basat en l’economia del 'pelotazo', dels mercats captius públics i del drenatge de les plantacions d’impostos situades a la Corona d’Aragó i parcialment a Europa. La jugada d’aquests alts buròcrates d’estat està a l’altura de la rància aristocràcia castellana de la que són successors.
Ara, si Espanya s’enfonsa serà culpa de l’ independentisme, no del malbaratament dels recursos del Pla Marshall que la Corona d’Aragó ha destinat a la resta de l’Estat aquests últims 35 anys en democràcia.
No dels somnis de grandesa d’una classe política que ha construït un edifici del benestar amb peus de fang perquè mai s’ha basat en l’esforç fiscal propi.
No els sona a discurs antisemita? Quan a l’Edat Mitjana es produïen les crisis de subsistència i la pesta, el boc expiatori eren els jueus. L’aristocràcia i l’església es rentaven les mans i el ‘populatxo’ llançava les ires contra l’enemic interior.
Així estem, amb un govern que és una delirant reencarnació d’aquella rància aristocràcia, amb el vaixell a la deriva. Que vingui un tecnòcrata, si us plau, que no ens parli d’identitats en risc!http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/10/que_vingui_un_tecnocrata_35017.php
