Què trenca realment la convivència als Països Catalans ?

Interessant com mai la campanya electoral pel 25N. Actes (majoritàriament) plens fins a la bandera, debat polític, una part amb idees i una altra part de baixa alcúrnia. S’ha revifat el debat de les idees que semblava condemnat a l’ostracisme, i sobretot, la il·lusió per trobar sortida a una carretera que ens abocava a un precipici anomenat Espanya.
Ens bombardegen aquests dies – a més de sobrevolar-nos amb F18 -, amb la idea de que no és hora de parlar de sobiranisme, ni d’independència ni d’Estat propi, doncs el problema essencial de la ciutadania és la crisi, l’atur i les llars sense ingressos per afrontar el dia a dia. I certament, podem estar-hi d’acord en això. La crisi, però sobretot, l’atur galopant i les dificultats per afrontar les polítiques socials dels governs, ha trencat de soca-rel els instruments essencials de redistribució de la riquesa entre la ciutadania. S’ha dinamitat la corretja de transmissió, i cada cop és més complex l’arribar a ingressos dignes per una vida digna. Les xifres ho delaten; majors índex de pobresa, major nombre de llars sense ingressos, majors dificultats per gaudir de polítiques tant essencials com educació i sanitat, major nombre de persones treballadores amb treballs precaris i ingressos per sota del llindar de la pobresa, increments mitjans dels salaris inferiors a l’increment de l’ IPC, i tot un catàleg de penúries que ens aboquen a la pauperització extrema. I una crisi, o empobriment, que no només afecta a les classes populars tradicionals, sinó que afecta a les classes mitges – si és que ho eren de debò -, a emprenedors i a empresaris de tradició.
I arribats a comprar aquest argument, ens hem de preguntar si algú creu que des de Madrid, més preocupats en el catalanicidi i en les aspiracions d’autogovern dels catalans, ens resoldran el problema. Si Espanya – recordeu, amb un atur a l’alçada de Gaza i amb l’ atur més alt de l’espai OCDE – és un bon company de viatge per sortir de la crisi. Si el PP, però també, aquell fals PSOE que veu de la mateixa aigua, han donat algun pas en positiu per ajudar-nos a sortir de la crisi amb polítiques d’activació de l’economia catalana, tradicional motor de l’economia de l’estat. Confiem en que ens estendran la mà. La resposta de molts de nosaltres és que no, ja sigui per incompetència manifesta en tot el que son polítiques sociolaborals i pressupostàries, i per competència excelsa en l’escanyament dels territoris que ells qualifiquen com d’ocupats.
La conclusió que el sentit comú ens dicta és que si bé el problema essencial és aquesta crisi, atur, o el que us estigui collant, i que afecta al benestar i convivència dels catalans, gent que viu a Catalunya, gent que ha deixat de viure-hi perquè no hi troba les garrofes, doncs que la solució passa per trobar solucions pròpies i alienes als que no ens les busquen ni saben trobar-les. I això es diu competències i recursos. Competències per legislar instruments per dibuixar el nostre mercat de treball, per protegir la concertació social que sempre ha caracteritzat el nostre país. Competències per dibuixar unes polítiques actives que reciclin el nostre mercat. Competències per regular la reindustrialització del país. Competències per canviar la cara a la política d’ingressos públics. I òbviament ens calen recursos. Desprendre’ns de l’excés de solidaritat que ens empobreix fins a treure’ns competitivitat. Gestionar els nostres recursos per greixar la maquinària de la locomotora que sempre ha estat el nostre país.
Competències i recursos des d’aquí, i per aquí. Aquesta és la solució. Perquè si bé compartim el problema essencial que tenim ara mateix. El que no es creu ja ningú hores d’ara és que ells, la seva supèrbia i la seva visió centrípeta d’afrontar les coses – vaja, les receptes que ens han fet sempre – son un instrument útil per resoldre-ho.
La convivència doncs, la trenca un drama social, i veure com “els de sempre” no ens ho resoldran. En canvi, la cohesió al voltant de que amb un nou país en sortirem, guanya adeptes a cada revolt dels autobusos de campanya. Això si, el nou país ha de tenir com principal objectiu resoldre aquest problema de convivència.