És la realitat soci-lingüística del nostre petit país. Mentre la gran majoria de nosaltres hem anat passant-nos, generació a generació, la costum de canviar de llengua quan l'interlocutor no és, o sospitem que no és, de parla catalana sense que ningú mai no li hagi donat major importància, amb les darreres corrents polítiques, unes poques i comptades famílies poden crear un problema a l'Escola podent fer prevaldre el seu dret per condicionar tot el grup escolar català. Tan malament fem sentir a aquestes famílies a casa nostra que no poden acceptar les singularitats del lloc on viuen i on conviuen sense, fins ara, cap tipus de problema, tampoc en la manera de comunicar-se i d'aprendre els nens a l'Escola ?. Qui atempta contra la convivència ?. Cal crear de la quotidianitat un problema ?.
Per qualsevol que visqui a Catalunya, i es vulgui fixar, per exemple, en el carrer i en els patis de les escoles, és obvi que el castellà no està en perill ni tan sols en inferioritat i, tenint els dos idiomes com a co-oficials, queda ben palès que el que necessita de protecció en el seu aprenentatge és el català i l'únic lloc integrador per a poder-ho fer és l'escola. Llavors, perquè plantejar una reforma educativa minvant greument la presència del català a l'aula tret de que, com s'olora, es tingui la intenció de deixar-lo com a llengua residual. Tot i el èxit i el seu reconeixement exterior l'immersió lingüística fa nosa.
El que aconseguiran amb aquestes postures és que el que fins ara, donat el cas de valorar-ho, tots ho hem observat com un detall d'educació, és fer-nos creure que és “de rucs”.
Com el concepte de “catalanisme” que, a força de garrotades, insults i menyspreus, l'espanyolisme únic i unificant l'ha anat transformant en “sobiranísme” i, fins i tot, “independentisme”, a cada dia que passa per a més gent, amb les mesures dictades pel ministre Wert i que ens volen inculcar des de la majoria política al govern, ens volen fer deixar de “ser rucs” i que, a casa nostra, només contestem en català.
Llàstima !… El que és una riquesa comptar amb dues llengües, una de pròpia i una altra de co-oficial, en certs sectors i nuclis sembla ser que és molt difícil d'assimilar. És on no es vol acceptar la diversitat existent dintre del territori espanyol negant, així, el valor cultural i natural d'España que ens hi deixi estar a tots mínimament a gust.
Que si ha de fer. Mentre formem part de la inacabada España això és el que hi ha i amb el que hem de conviure, i amb qui hem de conviure. Políticament, per activa i per passiva, hem tractat de fer veure una millor manera d'estar junts i ja ha de quedar ben clar que mai no podrem canviar España des de Catalunya i, els que estan enrocats en l'España uniforme, anquilosada i obsoleta preferiran seguir encegats en el seu projecte poc consistent i caduc abans d'obrir-lo a la realitat perquè saben que això comportaria una descentralització que, precisament, és per la línia contraria a la que estan treballant.
Publicat al http://www.reusdigital.cat/
