És una llàstima, però tant si ens toca viure dins la casa d’altri com si som veïnats, no és gens agradable que siguin malacarosos, malparlats ni que exigeixin que tot quan compartiu, tot quant necessitau, hagi de ser seu solament. Haver de viure amb aquests bergants o tenir-los com a veïnats és un vertader turment i un bon maldecap. Per què durant la segona meitat del segle XX no ha nascut cap espanyol semblant a Don Miguel de Unamuno? Com així es deuen haver extingit les persones cultes, sàvies i objectives? Don Miguel de Unamuno era basc, es considerava espanyol i, fins i tot, al principi es va posar a favor dels revoltats que varen començar la guerra civil. Unamuno va ser filòsof i escriptor, un dels més brillants de la generació del 98, rector de la Universitat de Salamanca i diputat. Tenia una visió del món clara i diàfana, com demostra Josep Maria Casasús, que dissabte 31 d’agost de 2013 publicà a l’Ara Balears una peça històrica de 1896, de Miguel de Unamuno, titulada “Sobre el uso de la lengua catalana”, i que es veu que a Espanya no la deuen llegir.
Vos transcriuré uns quants fragments antològics fruit de les seves reflexions després de llegir el discurs de Guimerà sobre la llengua catalana:
“Todo castellano, y llamo aquí castellano al que piensa en lengua de Castilla, todo castellano de espíritu abierto e inteligencia sesuda y franca debe desear que los catalanes escriban en catalán, porque produciéndose más como ellos son, nos darán más, y obligándonos a esfuerzos para entenderlos, nos arrancarán a las solicitaciones de la pereza mental y del exclusivismo.”
No ho dic jo, ho deia ell fa 117 anys. És ell que demana castellans, espanyols, d’esperit obert i intel·ligents, és Unamuno el qui parla d’espanyols exclusivistes i amb peresa mental. Com em recorda molts d’escriptors i periodistes que publiquen a ABC, La Razón, La Vanguardia, El País, etc. i tertulians de Telecinco, Antena 3, TVE, 13TV, etc. Quina lliçó que els dóna el gran literat, encara que ho justifiqui perquè així es podrà obtenir més rendiment del poble català. També es referia al fet que alguns catalans preferissin escriure en castellà:
“Los catalanes que escriben en castellano trabajan en empobrecerlo, mientras que si escribieran en su lengua y en ella los leyéramos, trabajarían indirectamente en enriquecerlo, y no porque el castellano tomara elementos del catalán, sino porque el conocimiento de este idioma capacitaría a los castellanos que lo aprendiesen a descubrir ignorados elementos de su lengua propia.”
Fa més d’un segle que Don Miguel de Unamuno tenia clar que els catalans havien d’escriure en català i els castellans en castellà, i que així com els catalans aprenien a llegir en castellà, també havia de passar a l’inrevés, els castellans, els espanyols, havien de llegir en català, així com ho feia ell. No s’havia de fer el que es fa ara, que tot es tradueix a l’altra llengua, així com es fa doblatge al cinema, quan s’ha demostrat que els països que volen aprendre llengües fan les pel·lícules en versió original. Unamuno llegia les obres en català i així va ser capaç de penetrar dins l’ànima d’aquest poble.
Quan ja ens trobam a la segona dècada del segle XXI, ara no tan sols es recomana als catalans que escriguin en català, sinó que els que escriuen en castellà volen que la seva literatura sigui catalana. És una mica allò de la diglòssia, quan es prioritza una llengua per damunt l’altra en segons quins àmbits. És com si ens trobàssim dins una discultura, el que es faci en castellà també pertany a la cultura catalana. És una manera de fer desaparèixer tot el que sigui català, com es fa amb la llengua, que es vol desfigurar fins que arribi a dialecte de l’espanyol, com es va aconseguint amb el galaicoportuguès.
Què se n’ha fet, dels espanyolistes cultes i objectius?
|
- Publicitat -
Publicitat