On era el ministre Fernández Díaz? Se me'n fot!
Que feia a Girona el president Puigdemont al costat del rei? Això sí, que em va ben fotre!
Fins avui he escrit dos articles en aquest diari on vaig voler demostrar, que la política és una gran comèdia. Tothom es preguntava l'altre dia a Girona per l'absència del ministre, Fernàndez Díaz, dels premis Fundació Princesa Girona (ah!, però Girona té una princesa?). Un servidor veient l'absència del ministre i la presència del nostre President, em reafirmava en la meva creença de què tenim uns polítics que en deixar la política no cal que busquin algun càrrec important en el món empresarial per anar fent bullir l'olla, ja que guanyarien molts més diners dedicant-se al món de la comèdia.
Ningú em convencerà tot refregant-m'ho per la cara que la diplomàcia és això:
Fer el paperot i anar a actes on hi ha persones que la mútua empatia, entre elles, no encaixa per enlloc.
Persones que t'estan fent la guitza cada dia sense abans escoltar ni dialogar.
Persones que ni es dignen a felicitar quan ets nomenat president d'una nació.
Persones que permeten que el govern del seu estat, arribi a la baixesa d'investigar tot de polítics que governen una comunitat -a la qual diuen estimar molt- fent servir sistemes condemnables i que mai serien acceptats per una democràcia com cal.
Persones que permeten tenir un govern sota el seu empar i que un dia van aprovar, on tota corruptela és passada per alt.
Persones que tenen familiars seus imputats per negocis bruts i que miren cap a un altre costat, encara que de cara a la galeria hagin permès una pantomima de judici.
Persones permetent que uns polítics catalans vagin a declarar als jutjats i siguin imputats, pel sol fet de posar unes urnes perquè la gent pugui exercir la democràcia
No em negareu que és fer el paperot anar a un acte, on el presideix una persona que ha consentit tot això i més; que ha sigut rebutjada i ha sigut declarada persona no grata, per molts ajuntaments catalans.
Mai aniria convidat a un acte on hi hagués la presència d'una persona que es passa el dia menyspreant-me i tenir-me pel seu vassall com si fóssim al segle XIV.
Em pregunto on són els catalans conseqüents amb ells mateixos, com Àlex Fenoll, que en el saló Mobile World Congress de l'any 2014, va tenir la valentia de negar el seu vassallatge a Felip VI, i que tot negant-li la mà li etzibà: “No et dono la mà perquè no ens reconeixeu el dret a votar. Te la donaré quan ens deixeu fer la consulta”; i quan Felip de Borbó tornà enrere a interpel·lar de nou Àlex Fenoll dient-li: “Amic, per educació m'has de donar la mà” (el ordeno y mando de sempre), Àlex Fenoll, li negà la mà altra vegada tot dient: “No som amics i insisteixo que et donaré la mà quan ens deixeu votar en la consulta”.
Després d'aquest fet, Àlex Fenoll, preguntat pels periodistes contestà: “Si aquest gest va bé per l'autoestima de la gent, ja en tinc prou”, i afegí: “Només faltaria que vinguessin aquí a fer-se la foto i nosaltres els hàgim de riure les gràcies”.
Doncs l'autoestima dels catalans no deu anar gaire bé, ja que fets com aquest no n'havíem vist cap. Ans el contrari tot són reverències, fer la gara-gara i riure les gràcies d'aquell que només ve a fer-se la foto, que ens va ser imposat a la força i que a la força, es pensa que hem d'obeir com mesells vassalls.
En nom de la diplomàcia, s'embolcallen molts fets vergonyosos dignes de reprovació, però que quan pel mig hi ha una persona important, tot és
dissimula com si res passés, i qui dia passa any empeny.
De tot en diuen diplomàcia… quan tot és una comèdia! Puigdemont, que feies al costat del Borbó de torn?
