La nit del 28 de novembre, Artur Mas serà el nou Molt Honorable President de la Generalitat. Enrere quedaran, per tant, els set anys de travessa solitària pel desert; mitjançant els quals, per cert, haurà esventat els fantasmes i les pors del passat i encarregat d’esllanguir l’ombra feixuga i titànica d’un pujolisme amb vint-i-tres anys de vida pròpia a les urnes. Això no obstant, tot i que Pilar Rahola haurà contribuït a humanitzar el presidenciable, tant els fantasmes i les pors com l’ombra ínclita dels anys vuitanta i noranta tornaran a aflorar entre les intimitats que -ara per ara- s’atrapen sota la màscara del rei de la cort convergent. Perquè a Còrsega 333 no trinen d’alegria, sinó més aviat el contrari: temen com hauran d’acontentar a tothom -l’endemà mateix- sense deixar de ser el pal de paller del catalanisme polític. Una missió impossible, en efecte; talment el concert econòmic, el qual, recordem, és il·legal. Suposo que ja es reconeixerà com tot plegat haurà estat una argúcia perquè entrin més peixos al cove, atès que per aconseguir-lo caldria fer un nou Estatut, i ja hem tancat l’etapa autonòmica, oi?
Joan Puigcercós, en canvi, serà amo i senyor d’unes sigles històriques -vegi’s Esquerra Republicana de Catalunya
Mentrestant, l’independentisme serà l’àrbitre entre les dues menes de sobiranisme. Sí, estimat lector; per si no en teníem prou, a casa nostra tenim: catalanisme, sobiranisme i independentisme. Els primers, per contraposició amb l’espanyolisme; segons convingui, és clar. Els segons, perquè embolicant-se amb La Senyera obtenen els fruits; això sí, de mica en mica, però, abans, i com és sabut, tot omplint-se el pap i fent-se massatges inter partes: un aiguabarreig entre els qui volen aixecar el país i els qui necessiten justificar la Llei de Consultes. I, per acabar, els tercers, els quals seran quatre gats mal comptats, sovint testimonials, però que de ben segur que s’escoltarà com espavilen als seus compatriotes, com els hi estiren les orelles -per activa i per passiva- als primers, sobretot, i als segons, en essència.
En definitiva, que la propera legislatura el més rellevant, si més no, serà l’ensulsiada de les majories absolutes. Perquè la no-gestió de l’èxit de la manifestació del 10-J, encara que sí que ho hauran fet els estoics pacients de la consulta del metge de Puigcerdà i els esperits lliures -tenyits de blau-grana- del president del millor barça de la història, malgrat l’estupidesa de no donar cobertura mediàtica a actes que omplen amb més gent que els propis dels partits -ja- parlamentaris, facultarà, en efecte, que ningú s’entronitzi sine die. Fet i fet, tornarem a les arrels del pactisme, del parlamentarisme nostrat; ben genuí, sigui dit de passada. Ningú s’adormirà a l’escó perquè les paraules propinades des del faristol s’encariran de preu. I vist en perspectiva, sí que haurem construït la nació: la nostra democràcia s’haurà enfortit, atès que, com a àgora popular amb escassos trenta anys de debat ininterromput, els seus individus no hauran estat fidels votants de la mateixa opció política de tota la vida.
Tanmateix, res d’això no serà cert si tothom es solidaritza amb un ara que sí que toca. Sí, càsum l’olla…! Que no saps que la gent valenta no vol una Catalunya millor perquè aquesta no és una garantia de progrés? Aplica’t el famós #votaindependencia i t’agrairé, sincerament, no haver de creure’m que he escrit res semblant. Perquè n’estic tip que el meu lloro (un congolès gris, i amb la cua vermella) se’n foti de nosaltres, i em digui: ‘que n’aprenguin!’.
