Què? Ja no cal. Ara toca el quan i el com

Després de molts anys, de fet gairebé tres segles, els ciutadans catalans ja no es plantegem  el què, la construcció d’un Estat català, sinó el quan i el com.
No es tracta en aquest cas de cap afirmació nascuda al caliu de la manifestació del dia 11, tot i que l’emoció encara duri. Es tracta de la constatació que a nivell internacional, és a dir, fora dels límits del Principat, el fet de la construcció d’un nou estat que representi els interessos dels catalans i catalanes ja es beslluma que no té aturador. Llegeixin vostès la premsa espanyola , francesa, anglesa, fins americana…amb diferents graus de comprensió del que  està succeint, tots constaten una mateixa certitud: ja res no serà igual.
Així, doncs, no  fem volar coloms. Oblidem-nos ja del què volem, que el món sencer ja ho ha vist. Certament ens trobarem espectacles tant lamentables com un Arcadi Espada, que acusa els manifestants d’haver comptabilitzat  passejants. Tants hi  havia?, així com d’altres  agitaran davant nostre el papu de la sortida de la Unió Europea. Ladran luego cabalgamos! I mai millor dit.
Ara és l’hora de  començar a construir un Estat propi, una tasca feixuga i apassionant, en la que espero ens acompanyin el major nombre de grups polítics. No es tracta senyor Mas  de construir estructures d’estat, es tracta de construir L’Estat Català.
Per això, a hores d’ara, un cop, finalment, establert quin és el què volem cal que es desvetllin les dues principals incògnites, el quan i el com. I ambdues tenen gairebé la mateixa importància.
Així, sobre el quan cal decidir  aviat un calendari de consulta.  No podem deixar, no ens volem quedar, amb la sensació que la manifestació no  anava més enllà d’un passeig multitudinària que s’esgotava en sí mateix. Ben al contrari, els partits polítics en col·laboració amb l’ANC i l’AMI han de preparar aquest calendari de consulta i deixar clar a catalans i no catalans, que hi ha la voluntat política de dur-lo endavant.
Però el com és igual d’important. Fins ara hi havia una realitat política espanyola que determinava la nostra agenda. Això es va acabar el dia 11. Ara som nosaltres, les nostres institucions qui han de determinar els ritmes de construcció nacional. Es tracta de desenvolupar una normativa inspirada directament e les directives europees de tot tipus, més enllà de si existeix o no transposició espanyola. Es tracta que des del departament corresponent s’estableixi un esborrany de currículum propi per als nostres estudiants. Es tracta de que establim  com ha de ser la nostra legislació  sobre les entitats financeres. Es tracta, en resum, de començar a actuar sobre tots i cadascun de la multiplicitats de sectors i aspectes que conformen la vida d’un poble lliure més enllà del que faci l’estat actual, que ja no serà el nostre proper i pròxim estat.
Es tracta de duplicitats, sí. Però és la duplicitat que  anuncia la propera vida en llibertat i plenitud.