La inversió en recerca i desenvolupament (R+D) continua baixant a Espanya per tercer any consecutiu. El nombre d’investigadors ha baixat des del 2010 en 11.429 persones. Les Comunitats Autònomes amb un descens més lleu són Andalusia i Catalunya. I Només Madrid i Extremadura continuen creixent. Només el País basc amb el 2,09% sobre el PIB, Navarra amb el 1,79%, Madrid l’1,75% i Catalunya l’1,5% del PIB estan per sobre la mitjana espanyola. Això però, no és cap consol si ho comparem d’on venim i amb la resta d’Europa. Aquests darrers anys s’ha trencat la tendència a la confluència en R+D amb la mitjana europea. I amb el que seria la xifra ideal situada per molts experts en el 3% del PIB./
N’hem parlat d’altres vegades però no hi fa res. Espanya té uns problemes de fons que no permeten abordar seriosament aquest dèficit creixent que ens allunya de l’Europa avançada. Catalunya en comparteix algun d’aquest problemes, però allà on estaria ben situada per recursos i qualitat del sistema de recerca, li falla la capacitat pressupostària totalment laminada pel dèficit fiscal estructural./
Problema número 1. Les polítiques predominants a l’Estat i en moltes de les Comunitats Autònomes es basen en inversions faraòniques en infraestructures de transport per motivacions polítiques de prestigi o de centralisme, sense cap efecte positiu sobre l’economia. Pel contrari, provoquen i provocaran una situació de fallida dels pressupostos públics degut a la impossibilitat de manteniment./
Problema 2. Les inversions en universitats i recerca han primat també més allò que en dic sector immobiliari del coneixement, que en dotar de personal preparat i eficient. Molta inversió en la caixa que ha de contenir els centres d’investigació o les facultats, i misèria en l’aposta per l’excel•lència del personal./
Problema 3. El corporativisme de la recerca universitària i el vedetisme de la no universitària. El model funcionarial de recerca predominant a Espanya a l’entorn del CSIC i d’algunes universitats ho és tot menys garantia de resultats. Només cal veure la posició en els rànquings internacionals i si es fessin ràtios entre despesa i resultats encara seria pitjor. Catalunya va idear un sistema autònom de recerca des de Mas Culell, sistema que personalment vaig seguir potenciar i intentar endreçar, que ha donat, com a mínim grans fruits a nivell de posicionament internacional. Per resultats, Catalunya i Israel són les dues úniques zones per sota del paral•lel que passa per Suïssa homologables amb els espais més avançats d’Europa/
Problema 4. Aquesta recerca exitosa a Catalunya i de segona a Espanya tenen una qüestió afegida. Generen molt poca transferència. El coneixement no arriba a convertir-se en millores per la societat que paga aquesta recerca. La focalització i la priorització dels objectius de la recerca per a cada país és una obligació, que Catalunya va complir amb l’aprovació per ampli consens del Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació. Però el seu desplegament ha quedat a mig fer. Ara mateix, sembla que culminarà la fusió dels Centres Tecnològics i la seva especialització. Però, això mateix no ha passat en la recerca bàsica. En aquesta, crec que el pes de la recerca mèdica sobre el conjunt és excessiu si atenem a la capacitat pressupostària del país i sobretot a la necessitat de retorn social d’aquesta recerca. S’ha volgut fer fitxatges mediàtics de gent molt bona sense valorar si la seva línia era sostenible econòmicament i si produïa resultats socials a casa nostra. Catalunya no disposa d’indústries farmacèutiques capaces de rematar moltes de les línies de punta que s’estan investigant aquí. Per tant, aquestes acabaran potser en patents a Estats Units. En canvi, tenint com tenim uns clústers elèctrics, del metall de la informàtica potents podríem excel•lir en tecnologies mèdiques que vincularien la investigació amb resultats pràctics facilitant l’ampliació de llocs de treball en aquestes empreses que disposem./
Problema 5. Les empreses no inverteixen prou i no aprofiten el saber dels doctors i recercadors universitaris. A Espanya hi ha la meitat de percentatge d’empreses innovadores que a Alemanya. El setè lloc per la cua a Europa. Les grans empreses espanyoles de l’IBEx quasi no investiguen perquè estan vinculades al sector serveis, però malgrat això copen molts cops els ajuts per a simulacres d’investigació que els serveixen per quadrar números davant del fisc. I les petites de vegades no tenen prou volum per incorporar aquest coneixement a dins. Per això eren essencials els Centres tecnològics com a corretja de transmissió entre empresa i coneixement. I per això, malgrat els esforços que en l’etapa 2003-2010 vam fer per ells, per ara, l’únic exemple reeixit a tot l’Estat és el del País Basc./
El règim i la casta han ajudat a aquesta situació. Però veient l’extracció funcionarial de molts dels dirigents de Podemos i Syritza dubto que plantegin solucions raonables per aquest gros problema del sud d’Europa.
Publicat a Economia digital diumenge passat
