… O que les suprimeixin, directament.
A España mai ningú s’ha cregut i s’ha pres seriosament això de les Comunitats Autònomes. Sempre ha estat com una joguina a la que l’Estat ha deixat jugar a qui hi ha volgut jugar… i, per desdibuixar-ho quan alguna ho ha reclamat, ha obligat a jugar-hi a qui no en tenia cap gana, creant més d’un maldecap a més d’una regió. A la majoria d’aquests territoris, obligats a constituir-se en un ens “independent” mai no s’han sentit res més que espanyols, mentre que als que veritablement tenien una aspiració en veure reconeguda la seva història, cultura i personalitat pròpia esdevenint una diferència real, en tots els aspectes, dintre de l’Estat, sempre han quedat encorsetats dintre d’unes limitacions en les que mai no han pogut viure i sentir-se com el que són.
Amb la crisi econòmica en la que l’Estat està immers, i amb ell totes les seves CCAA, amb nosaltres al capdavant (és lògic perquè a més volum de moviment més perill de prendre mal) no és res més fàcil pel Gobern Central que passar el mort a les CCAA, quan elles són les que gestionen tots els camps de serveis… i de risc (com la sanitat -atenció i recerca- i l’ensenyament, principalment) abans d’analitzar les seves despeses pròpies (i que paguem tots) que, a més, representen el percentatge més elevat del dèficit estatal que la U.E. exigeix reduir i controlar.
Amb això, aconsegueix dues coses: Despistar davant d’Europa de la seva real i total responsabilitat al·ludint que els fills són uns malgastadors i ja els castigarà i, el que per a nosaltres te encara més importància, amb aquesta excusa ens escanya, ens debilita i està deixant els nostres serveis més bàsics a la seva mínima expressió, ben lluny del nivell aconseguit amb el nostre tarannà i esforç.
L’engranatge recentralitzador està engegat i, almenys a nosaltres, potser no ens quedaran forces, ni capacitats, ni medis per parar-ho abans de que la idea de l’España plurinacional, que alguns van deixar escrit en un paper “sagrat” i d’obligat compliment però que esta demostrat que per segons què no val per a res, se’n vagi a fer punyetes.
Ningú no ens ha preguntat res però haurem de pagar els plats trencats d’unes injeccions dineràries a Caixes i Bancs que no han servit per a res més que per netejar números d’aquestes entitats i perquè algú encara es permeti el luxe d’encolomar la culpa de tot als polítics, o perquè més d’un pocavergonya, abans de plegar o de que el fessin fora, s’emportés un bon feix… O perquè, ves per on, a ningú se l’hi ocurrèixi reclamar responsabilitats al B.E. per no detectar i aturar la irregularitat.
Mentre el nou Ministre d’Economia amenaça en imposar un control previ als pressupostos de les CCAA sabem que formar part de l’Estat espanyol costa a Catalunya el 40% dels seus impostos cada any. Aquests diners que no tornen es destinen a subvencionar altres CCAA o a infra-estructures que en res poden beneficiar a Catalunya, quan Catalunya ha de retallar sobre la retallada i endeutar-se fins les celles. Això ja no pot qualificar-se de solidaritat, això s’ha de dir espoli, i amb majúscules.
I més quan, electoralment, un del partits estatals a una de les Comunitats ajudada, com és Andalusia, es permet dir públicament que el seu deute està molt lluny del de Catalunya i que disposen d’un estat de benestar sense precedents. Ho sigui que estan molt millor que nosaltres.
Això desprès que uns 60 milions d’euros diaris surten de Catalunya en direcció a Espanya i no tornen i l’Estat segueix incomplint el pagament de 759 milions per un costat (inversions a Catalunya no fetes al 2008) i dels 1.450 milions per un altre (fons de competitivitat).
Jordi Pujol, el creador de la frase “Ara no toca”, ara sentència: “Si és difícil tractar amb el PP i és difícil tractar amb el PSOE, vol dir que és difícil tractar amb Espanya” i assegura que el PP es veurà obligat a donar una sortida a la nostra situació perquè sinó “també els arrossegarem a ells”. Això sembla ben evident però, en el supòsit de que això acabi passant, ens sortirà a compte o no serà res més que un pedaç que, a més, haurem d’agrair i fer bona cara perquè no s’enfadin.
Encara que expressat com una pregunta, no hi ha el signe d’interrogació perquè no crec que calgui.
Publicat a http://www.reusdirecte.cat el febrer-2012.
