El resultat de les eleccions dominicals dóna algunes lectures, poques a nivell macroelectoral: el PSOE puja, el PP també, i els socialistes guanyaran mentre Catalunya els faci confiança: els 18 escons de diferencia –17 si avui el recompte de vots estranger dóna l’últim diputat per Barcelona al PP- fan impossible qualsevol remuntada a nivell espanyol. La gran diferència que els populars aconsegueixen a València i Madrid no contraresta els mals resultats que treuen a Catalunya.
Deixant de banda aquestes interpretacions, que evidentment, hauré de llegir a analistes professionals (la majoria escriuen en paper), voldria expressar la meva profunda alegria, joia i ginjoleria arran la derrota, el fracàs, el sotrac d’Esquerra Republicana de Catalunya. A part de la ideologia -m’és absolutament igual el que pensin-, la caiguda de cinc diputats evidencia una mala praxis política d’un partit en declivi. Sense parlar de reagrupaments i urielismes -pur pintoresquisme, balls de bastoners en una agrupació de balls populars- el seu resultat evidencia que l’independentisme, ara per ara i per molt que pesi als del pensament únic, és minoritari, i que la força que l’ha volgut representar, més enllà de ser igualment minoritària, és a més un circ.
La independència té els seus arguments a favor i els seus arguments en contra. No és moment, ni feina, ni ganes, del qui escriu, entrar en els pros i els contres de la sobirania. Però Esquerra, la que s’omple la boca de la independència fins arribar a l’extenuació, no té arguments per defensar-la. ERC no sap jugar a guanyar, surt a defensar el 0 a 0 i a protestar l’àrbitre, a guanyar de penal. "Com que no tenim arguments que ens donin les balances fiscals. Mentrestant, demanarem que ens les donin", és a dir, com que no sabem marcar demanarem penal sempre, tot i que la falta sigui al mig del camp. Espanya, diuen, és el mal, el diable, és dolenta. "Tot el que passa a Catalunya és culpa d’Espanya", segons ells. I clar, per aquest motiu, "ens rentem les mans". De qui és culpa la caiguda d’ERC, segons ERC? Doncs clar, d’Espanya, i del PP, que és tan dolent que tothom vota socialista. Que Déu nostro senyor ens agafi confessats, que diria en Duran.
Doncs bé. Alegria per la caiguda. Perquè no es pot anar a Madrid a protestar, a plorar i a fer el pallasso. No es pot anar a Madrid a criticar i a demanar, a fer oposició i govern, a reclamar balances fiscals i no assumir responsabilitats. No es pot anar com el partit de la veritat absoluta. Han demostrat ser un partit fluix, de calçotada i jersei de sindicalista, de jo vull sortir a la foto i jo sóc més guapo, un partit meu i de ningú més a l’estil Rosa "UpyD" Díez més que un partit seriós, de veritat. Ara començarà la guerra civil. Ben divertida serà.
Al Congrès s’hi va a treballar, no a sortir a la foto amb la samarreta de la selecció catalana. I així s’acaben pagant els provincialismes.
