Que els catalans no avortin la independència

Estic totalment d’acord quan ara sento dir que vivim un moment històric, però per desgràcia per una raó diferent a la raó tàcita per la qual observo que es comenta. Crec que el moment és històric no pas perquè hàgim d’aconseguir amb seguretat la independència, sinó perquè per fi —i per sort— ens trobem en el camí sense retorn. I això significa que des d’ara no hi ha mitges tintes: ens independitzem o morim nacionalment. S’han acabat les ambigüitats eternes i agòniques, i per això el moment és excitant. La realitat s’imposa per fi ineludiblement a les actituds evasives. Els catalans ara no tenim més remei que estar a l’altura si no volem desaparèixer. Continuar amagant el cap sota l’ala és suïcida, i ho celebro. De moment, no hem aconseguit l’objectiu i no està escrit enlloc que l’aconseguim. Que de l’excitació passem a l’orgasme dependrà de nosaltres. En aquest punt, no podem fer altra cosa que posar tota la carn a  la graella, no s’hi val vacil·lar perquè ja som al mig de la corda fluixa i una vacil·lació suposaria la tragèdia, i, a més, de manera brutal tractant-se de qui tenim a sota, el veí espanyol amb els queixals esmolats, sacsejant la corda cada cop amb més violència per fer-nos-en caure.
 
Ara no hi ha terme mig i hem de continuar per nassos endavant, ficant-nos la por allà on ens càpiga. Si la feble però feixista Espanya —ara ferida, i per això doblement perillosa si li ho permetem— s’adona el més mínim que no anem de debò cap a la independència, es creixeran i ens esclafaran definitivament i sense miraments. L’odi cap a nosaltres creixerà encara més i se’ns ravenxinaran sense pietat. De fet, ja comença a passar ara en veure que mostrem per un cop a la vida una mica de fermesa. Imagina’t sense fermesa. Si dubtem, se’ns cruspiran vius, i de manera encara més humiliant de la que coneixem i fins ara han intentat dissimular.
 
De la recent entrevista a Mas a Canal 8 em va preocupar molt quan va dir que, si Espanya està disposada a dialogar, ell s’avindrà a fer-ho. Pensant en les formes i en la imatge catalana davant d’Europa i el món, és natural que sigui així i no hi tinc res a dir. El problema és quan Mas va dir que, allò que hipotèticament proposés Espanya en la negociació, ell ho sotmetria a votació a Catalunya. Ai, ai ai… em fa més por que una pedregada. I no ell, sinó els catalans. Perquè aleshores la qüestió no serà si Mas va de debò o no en el procés d’independència que diu haver endegat, sinó que serà un cop més el poble català, amb el seva eterna covardia i idiòcia papanates, qui no dubto que optarà per l’opció conservadora (que amb Espanya voldrà dir letal). El catalanet és especialista a no voler problemes i buscar-se’n més per la por a afrontar d’arrel els que ja té. El català, talment una criatura, és especialista a deixar-se entabanar per evitar el conflicte, malgrat trobar-s'hi ja immers de ple. Per a mi, doncs, el problema no és Espanya ni CiU. El problema màxim de Catalunya, el seu enemic en última instància són els mateixos catalans. I això, per ser justos, ha estat així en els últims trenta anys. I no em canso de dir que continua sent així malgrat la magnífica mostra de força ciutadana a la manifestació de l’11. Repeteixo el que ja he dit en algun altre article: fa tan sols uns mesos, al meu carrer l’única estelada que onejava era la meva, en companyia d’un altre veí. Es veu, doncs, que fins fa quatre dies no hi havia necessitat d'independència i alguns ens precipitàvem vuit pobles en demanar-la. En el meu cas, quaranta-dos pobles, que són els anys que tinc.
 
Si Catalunya esdevé independent serà gràcies a la necessitat que empeny a la crisi, no a la qualitat ciutadana dels catalans, que per a mi és nul·la. De fet, lamentable. Si Catalunya és independent serà gràcies, però també, malgrat els catalans, fixa’t quina enorme paradoxa. I això és fàcil de comprovar. Si la situació ara continués igual que fins fa tot just set anys, amb un espoli fiscal escandalós i humiliant d’Espanya, però aquí com si res i anar tirant de veta del totxo, avui dia els independentistes continuaríem sent els quatre de sempre. Dignitat catalana, zero. Qualitat de la seva gent, zero. Abans i ara. Miracles, no. Canvien les circumstàncies, no l’estúpida mentalitat d'aquest poble, i menys de sobte com ha passat. Aquí i arreu, val a dir-ho. Però resulta que, per raons òbvies, a mi m’interessa el meu poble.
 
I una altra qüestió que, lluny de pretendre jo promoure la por que pretén Espanya, plantejo per fer saber al lector el terreny que trepitgem i alimentar el sentiment i raons justament contràries a la por, perquè entenc que cal mentalitzar correctament i encoratjar els meus compatriotes. L’home ha estat, és i serà per sobre de tot violent, i per això la història no s’explica sense la violència. I si parlem d’Espanya, ni t’ho explico. No tinc gens clar que Espanya no recorri a la violència militar, coneixent el seu tarannà i veient que Catalunya se’n va i que per tant ells s’enfonsen sense els catalans. Espanya no raona com nosaltres —ni com cap ésser mínimament pensant— i per tant és un error creure’ns ingènuament que reaccionaran com ho faríem aquí. Una mica d’empatia, doncs. Espanya és la caverna, i no és gens evident que, en última instància, en la desesperació —i la ràbia que els comporta— decideixin també ells tirar pel dret i engegar Europa i sacrificar la seva imatge al món (port ser avui més pèssima? Ja no els ve d'aquí) per tal de poder continuar mantenint la seva obsessió de la unidad de la patria i, sobretot, la seva subsistència econòmica, per més bestiesa que sigui l'ús de la violència a l'Europa del segle XXI i que, entre altres coses que evidenciarien el despropòsit, a la mamella catalana ja no li quedi llet i per això vulgui tocar el dos per pastar en el seu propi camp. I és que, no oblidem que, per al veí, la pàtria i l’orgull són una religió, i la seva conseqüència, el seu secular modus vivendi, és parasitari. Simplement, no es poden permetre la pèrdua de Catalunya, la seva última mamella colonial. Espanya sap —i no s’equivoca— que són ells els qui s’ensorren segur sense Catalunya, i no a l’inrevés. Per tant, venint d’Espanya faríem bé els catalans de no descartar cap possibilitat i estar previnguts. No fer-ho seria una imprudència. I en aquests moments, pecar d’imprudents, caure en un error d’aquesta mena, suposa ja no continuar només engolits dins la balena espanyola, sinó ser finalment devorats per aquesta bèstia feble, malalta. Però bèstia.
 
Ricard Biel