Que hàgim de veure i viure com els màxims dirigents del PSC són capaços de fer prevaler en la darrera passada de rasclet per motivar el seu potencial electorat els atacs furibunds a l’independentisme és lamentable. I encara ho és més si ho fan des de la barroeria, tot atribuint-se la categoria d’enemics, més que no pas d’adversaris, dels independentistes. De fet, no és gaire digne de qui públicament havia cantat les excel·lències del pacte entre les esquerres catalanes. Si, a més, encara s’afegeix llenya al foc (paraules de Corbacho) atribuint al dret a decidir i al procés cap a la independència de laboratori per a violències futures, aleshores, es pot afirmar que som davant d’un error polític immens.
Ho afirmo des de la més absoluta tristesa, atenent al criteri defensat per tants republicans i independentistes de les bondats del Pacte del Tinell, primer, del segon govern catalanista i d’esquerres, després, i en general del pas endavant que ha comportat, tant des de la vessant social com nacional, la primera concreció governamental de les tres formacions de l’esquerra catalana (PSC, Esquerra i ICV) gairebé a manera de Compromís Històric.
Ara, just quan som en el moment en què allò que cal és posar en valor la feina feta, quan el que ens convé és enorgullir-nos sense complexos d’haver bastit les parets mestres del que, de forma imperativa, serà la praxis política en els propers anys (al marge de qui governi) per raó d’haver-se aprovat, en temes tan importants com ara la immigració i d’altres, diversos Pactes Nacionals; ara que –governi qui governi- l’executiu català trobarà un conjunt de lleis aprovades, el desplegament de les quals representarà de forma inqüestionada avançar i molt (llei antifrau, llei del cinema, llei d’acollida, llei de serveis socials, llei d’educació, etc…), ara resulta que el PSC pretén malbaratar els beneficis que ha comportat el fet que les esquerres hàgim practicat conjuntament (i per primera vegada des del restabliment de les llibertats democràtiques) l’exercici de la governació del país.
I ho fa de la pitjor manera. Es difícil d’entendre que el PSC hagi optat per renegar dels seus avenços pel que fa a l’assumpció de tesis més nacionals que no pas les que tenia abans de 2003 (però cadascú és ben amo i senyor de les seves estratègias i tàctiques i en fa el que en vol), però involucrar-hi la criminalització de l’esquerra independentista és, a més d’indigne, un error polític immens, de conseqüències inevitables.
