Molts de vostès potser ja estan de vacances o a punt d’iniciar-les. Per desgràcia, una tercera part del país, com a mínim, viu en la seva família situacions de vacances forçades, d’atur. En aquestes dates, els que tenim una columna d’opinió en sorgeixen els dubtes de si continuar amb el comentari de l’efervescent actualitat o encarrilar temàtiques més relaxades. Serà una temporada en que no hi haurà la típica serp d’estiu, sinó un reptilàrium sencer per fer bullir l’olla dels mitjans. Aquesta setmana mateix hem vist la trista fi de les bombolles industrials mantingudes o protegides pel BOE. I que territorialment afecten allà on el model Madrid KM0 ja fa anys que van deixar un desert d’activitat de lliure mercat. La decisió de la UE de fer retornar els ajuts al sector naval, ensorrarà definitivament un sector protegit. Així com el canvi de normativa elèctrica, que posa fi a la pilotada de les renovables, i on pagaran justos per pecadors. Si hi afegim l’agonia de Pescanova ens quedarà per sota dels Pirineus una sensació de desert africà, especialment en els territoris provincianitzats, centrifugats pel centralisme de Madrid i mantinguts per amplis subsidis públics i la protecció a sectors industrials insostenibles de mercat captiu.
Un cop abocada la dosi d’actualitat de la setmana, em permetran endinsar-me en una temàtica més pròpia de la temporada: l’activitat turística. I per això m’agradaria fer avui i en les properes setmanes un repàs a l’estat de les principals destinacions turístiques catalanes.
I ja que parlem de Pirineus, comencem per aquí. Sota la marca Pirineus s’agrupen les comarques de muntanya de Catalunya i alhora hi participen Andorra, l’Aragó, Navarra, el Llenguadoc, Midi-Pirénées i Aquitània. Vist en perspectiva, el primer que es veu és la distància que separa la destinació Pirineus de la dels Alps.
Hi ha molt per aprendre d’aquell territori compartit per cinc Estats i més nacions. Hi ha molt a fer en l’articulació i diversificació del conjunt de la destinació. El localisme de les institucions regionals (a dins mateix de Catalunya, tres diputacions) i la llunyania dels poders francès i espanyol explicarien aquest primer problema.
Centrant-nos a Catalunya, en la dècada passada es va començar la reorientació de les destinacions de neu cap a destinacions de muntanya. Però queda camí per córrer. El risc del canvi climàtic, la creixent competència d’altres destinacions de neu i l’excessiva exposició a l’estacionalitat recomanen subratllar altres recursos que puguin servir per a singularitzar i desestacionalitzar les destinacions pirinenques.
Això ja està inventat a la part nord dels Pirineus. La cultura, el patrimoni material i immaterial són els elements diferenciadors. L’oferta d’activitats d’oci actiu al llarg de l’any és l’altra necessitat.
La darrera dècada ha servit perquè al Pirineu català s’hagi començat a caminar cap aquesta direcció. Però falta més. De la mateixa manera que les restes medievals al nord dels Pirineus orientals s’han cobert sota el paraigües de la ruta dels Càtars, a Catalunya es va dissenyar la Ruta dels Pirineus Comtals que permetia un circuit per tots els comtats originaris de la Catalunya vella; i relligava bona part de l’oferta patrimonial de la zona i incentivava a oferir nous espais basats en el patrimoni immaterial. Actuacions en aquest sentit, molt importants, es van desenvolupar al Ripollès (Girona) a l’entorn de la figura de Guifré el Pilós, l’Abat Oliba, el comte Arnau i el senyor de Mataplana, amb la creació de sengles centres d’interpretació que donen una coherència i unitat al conjunt bastant introbable.
En aquesta direcció anaven les successives millores fetes a Besalú (Girona), l’aposta per la Torre presó de Castelló d’Empúries (Girona), que ara sembla que es vol abandonar per prioritzar el turisme industrial (la Farinera) sempre de molta menys capacitat de relat que l’històric. També s’intervingué a la Seu d’Urgell (Lleida) habilitant una oficina d’informació turística que acollí una exposició sobre el Bisbe Ermengol. I en aquest paquet es poden considerar la ruta Arnau Mir de Tost del Pallars (Lleida) amb el Castell de Mur com a estrella; i el conjunt de les esglésies romàniques de Boí.
Als Pirineus hi ha un altre gran filó que en el pla de recursos intangibles es qualificà de Pirineu nostàlgic i que inclouria tota l’oferta d’ecomuseus antropològics que ens expliquen la vida quotidiana als Pirineus fins fa poc. La primera central elèctrica que portà la llum a Barcelona, la de Cabdella; el museu dels Raiers de Pont de Claverol (Lleida), el molí de l’oli de Pobla de Segur (Lleida), la Fonda de Senterada (Lleida), les botigues de Salàs (Lleida), les Salines de Gerri de la Sal (Lleida), el museu del pastor d’Espot (Lleida), la serradora d’Àreu (Lleida), l’ecomuseu d’Esterri d’Àneu (Lleida), el museu de la llana i de l’acordeó a Arséguel (Lleida), etc. No oblidem en aquest capítol la important actuació del Govern andorrà en la rehabilitació de masies com la de Sispony, Encamp o la Farga de la Massana.
Un altre filó que es va començar a posar en marxa la dècada passada és el de la memòria històrica més recent. Amb les peces més importants que són el Museu de l’exili de la Jonquera (Girona) i el Centre dels Búnquers de Martinet (Giorna), es poden trobar altres petits punts d’informació i senyalització des de Portbou (Lleida) fins a Isil (Lleida) que ens parlen del trauma de l’exili, de la repressió franquista, de l’heroïcitat dels passadors, dels maquis i tot connectat amb al història europea que compartim amb els turistes estrangers que ens visiten.
La gastronomia de proximitat és l’altra gran aposta pirinenca. Molts cuiners joves s’han enrolat a les files del moviment slow food i fan reviure produccions vegetals o animals que estaven en vies d’extinció. La cuina de la Xicoia, per exemple, reuneix al Pallars Sobirà als cuiners que han rehabilitat entre d’altres aquest vegetal salvatge, l’ovella xisqueta, la girella, la menja d’animal viu (fruit de les escuades) o l’estofat de ruc. O bé la creixent plantació de vinyes en altitud que comencen a donar productes d’alta qualitat com els que l’enòleg Raül Bobet, de formació orientalitzant, ha extret de la Finca del Castell d’Encús (Lleida), macerant el raïm en tines de pedra dels monjos medievals. O les formatgeries com la Tros de Sort o el Cadí, que estan donant una varietat i qualitat creixent de producte.
És evident que la natura, la muntanya, els llacs, els senders són una de les principals bases pel turisme fora de l’hivern. Però cal humanitzar i donar relat al màxim de rutes.
L’èxit de Carros de foc que recorre els albergs a l’entorn del Parc natural d’Aigüestortes (Lleida), ha estat seguit pels Cavalls del Vent. Manquen propostes circulars entre el Canigó i Puigmal, o entre Andorra i el Pallars. Al costat d’això, fa temps que proliferen petites empreses de turisme actiu (cavalls, bicis, barranquisme, caiacs…) que crec que encara poden diversificar-se més. I algunes estacions d’esquí aprofiten les instal·lacions per oferir a l’estiu activitats esportives sense neu. Per exemple, una cosa que sempre em cridava l’atenció era com als Alps els telefèrics estaven actius a l’estiu i als Pirineus tancaven. Quanta gent que no camina o no pot caminar agraeix poder remuntar a un pic per accedir a les vistes que si no, només tenen els muntanyistes.
La resposta a la pregunta de què comença als Pirineus? Seria que, políticament de vegades, sembla que comença Àfrica. En canvi, des del punt de vista de turisme sostenible i cultural els Pirineus són una reserva europea encara per explotar, amb seny i intel·ligència. http://www.economiadigital.es/cat/notices/2013/07/que_comenca_als_pirineus_44503.php
