No sé què passarà demà diumenge 27s. Passo de dades, d'enquestes…bé, no en passo, me les empasso. Vull dir que ara no faré cap pronòstic. Tampoc sé si Espanya farà cap bestiesa durant la jornada de reflexió però no descartaria res. No sóc com Alexandre Deulofeu que ho sabia tot i ho encertava tot amb la seva Matemàtica de la Història. Només sé què he vist aquests dies, què he ensumat. La intuïció personal és molt perillosa. Mai saps si és una crida certa i sincera o que el cap et vol fer pensar allò que t'agradaria que passés. Però no puc alimentar aquest article si no és a base de sensacions i lectures entre línies.
He ensumat que l'increment de participació per sobre de nivells del 70% no necessàriament ha d'implicar que mobilitzi votants unionistes. Diria que hi ha un sector de població apolítica prou ampli, abstencionista de manual, que aquesta vegada li han tocat el voraviu. Parlo de conciutadans que la independència o la unitat sagrada d'Espanya no els fa ni fred ni calor però a qui han acabat la paciència amb mentides descarades i sobretot imposant límits sobre què poden i què no poden fer. I la resposta serà votar sobiranista.
He observat l'esgotament de l'argumentari unionista i com l'espantall constant que ve de Madrid s'ha quedat sense piles. No són hores de somriures perdonavides. Ells no ens donarien ni aigua en la situació inversa, però hem observat des de certa commiseració com algun gegant amb peus de fang s'ha entrebancat dia sí, dia no.
He vist com els partits sobiranistes concentraven cada dia milers i milers de persones d'aquesta gran pinya anònima que ha impulsat el procés i que explica perfectament perquè en aquest país té en els castellers una de les manifestacions folklòriques més impressionants del món. Com també ha quedat clar perquè els valors castellers de la força, el valor, el seny i l'equilibri han fet que demà ens plantem a davant de les urnes de la manera que ens hi plantarem. La força de la unitat, el valor de plantar cara a la por, el seny de fer un pas rere l'altre i l'equilibri de bastir un espectre sobiranista per acontentar tota mena d'elector que veu en la independència l'única via.
He copsat un desplaçament de l'eix del discurs unionista amb un reconeixement implícit a allò que ha de venir. De la impossibilitat que la independència es faci realitat a acceptar que la independència ja és un fet però que prendrem mal i això és ja, en el fons, una altra de les moltes batalles guanyades en els darrers anys.
Tot això he intuït i he llegit entre línies en aquesta campanya. Una campanya que ha corroborat que davant la seva ràbia, els catalans hi posen il·lusió, davant la seva negació, els catalans acaronen l'esperança.
Entrant al col·legi pensaré en una piulada de fa uns dies que deia que un any després a Escòcia molts ja es penedeixen de no haver donat suport a la independència i, en canvi, mai hem vist un estat independent lamentar la seva emancipació nacional. Quan posi la papereta a l'urna ho faré posant-me a la pell d'aquell que ja no hi són però que ho farien amb la mateixa joia que ho faré jo. I quan sigui davant l'urna recordaré aquestes paraules:
“A tots els catalans que, dins i fora de la terra nadiua, mantenen la dignitat d'homes i de patriotes, els demano que, avui més que mai, tinguin fe en l'esdevenidor.”
Són paraules Josep Irla, 124è president d'aquesta nació. I les va dir des de l'exili l'any 1944 amb el que això sol ja significa. L'esdevenidor ve aquest diumenge per quedar-se, obrim-li les portes de bat a bat.
