En només cinc anys, prop de mig milió de joves han fugit d’Espanya a la recerca d’un mitjà de vida. No fugen en pastera, certament, però això no resta dramatisme a la qüestió.
No van de colònies a aprendre idiomes, se’n van per guanyar-se la vida! I el pitjor de tot plegat és que molts d’ells, la gran majoria, són joves qualificats. Talents en fugida davant d’un Estat que els dóna l’esquena. Cervells que tenien alguna cosa a aportar i que, molts d’ells, no tornaran, com a mínim en dècades.
I davant d’aquesta situació, la presidenta del PP de Madrid, Esperanza Aguirre, felicita als dirigents del seu partit i treu pit perquè, segons diu, “és motiu d'orgull i d'optimisme” que els joves marxin a treballar a l'estranger.
Només als països tercermundistes no els preocupa que els seus joves en fugin…
Al seu darrer informe de mobilitat, Adecco assegurava que el perfil d’aquests joves que fugen és el d’una persona d’entre 25 i 35 anys, altament qualificada i sense càrregues familiars, que probablement tindrà els seus fills allà i establirà les seves arrels al país receptor, tot i que avisava que cada cop són més els perfils de baixa qualificació i els majors de 45 anys amb família que marxen d’Espanya. La situació actual, així doncs, es va aproximant, poc a poc, a la viscuda als anys seixanta.
Podem dir ja que Espanya torna a ser un país pobre? La realitat és que amb sis milions d’aturats, estreny la línia que la separa d’aquesta condició.
Lluny d’aportar solucions al greu problema de l’atur, el govern dels populars segueix defensant les seves mesures, tot i haver evidenciat una ineficàcia extrema, i es mostra resignat no només a seguir així, sinó a anar a pitjor en els propers anys. En qualsevol altre país civilitzat hagués estat motiu suficient per acotar el cap, admetre el fracàs i convocar eleccions.
La fugida de joves és només una altra de les parcel·les en què es fa palès que aquella nació de la qual tants se n’omplen la boca no ha sabut tenir cura dels seus motors econòmics. I va camí de perdre’n una altra, una que sembla fer-li més mal: la generosa aportació de la nació catalana. És el que passa quan has tingut, segrestada, la gallina dels ous d’or i no l’has sabut apreciar ni respectar. Tota opressió té un final!
