Tres observacions d'entrada sobre la qüestió de l'evasió fiscal de l'expresident espany… català Jordi Pujol. En primer lloc el cas demostra que, com més miserable botifler ets, com més el simpàtic et vols fer amb l'enemic, més profunda serà la punyalada que t'acabarà clavant quan ja no li facis servei. En segon lloc, tots aquests catalans de l'autoodi que ara previsiblement s'apunten al carro del linxament a Pujol, que s'ho facin mirar per haver fet Pujol president català durant 23 llargs anys, durant els quals s'ha demostrat que el personatge defraudava hisenda… per cert que espanyola. Per tant, una de dues, o bé Pujol era un gran actor o aquests votants eren molt burros d'anar-lo votant repetidament. No sé què té més delicte, el frau de Pujol a hisenda o la imbecil·litat irreductible dels catalans. En tercer lloc, des de l'òptica independentista, l'interès de l'evasió fiscal de Pujol no rau en el seu delicte (cal ser molt hipòcrita per afirmar-ho), sinó en les previsibles reaccions carronyaires dels partits polítics catalans, els quals amb el seu comportament repugnant han evidenciat la impossibilitat que aquest país aconsegueixi la independència, fins al punt de fer que aquesta pretensió sembli un acudit.
Dit això, no entenc l’enrenou que ha provocat l’evasió fiscal de Jordi Pujol, o millor dit, ho entenc perfectament sent la conseqüència lògica de la mentalitat hipòcrita i mesquina dels catalans, un país que no necessita enemics perquè d'una gota d'aigua en fa un terratrèmol d'autoacarnissament; un país que justament no per res va fer liderar el messies Pujol durant 23 anys, els anys precisos per destrossar moralment tota la meva joventut; un país que no per res continua tenint aquest mediocre com a gran guru, cosa que quan jo anava a l’institut als anys vuitanta ja em deixava esparverat.
A mi la notícia m’ha deixat totalment fred, perquè simplement és coherent amb la mentalitat catòlica de Pujol, és a dir: la mentalitat hipòcrita d'anar donant pel sac que després ja ens confessarem. De fet, essencialment no veig cap diferència entre la corrupció mental que suposa tenir un país anestesiat, despistant-lo de la llibertat durant 23 anys amb un odi visceral vers l’independentisme fins al punt d’haver col·laborat amb Garzón i el PSOE en la cacera i tortura dels independentistes el 92, amb la corrupció per evasió fiscal. Cap ni una diferència. Però el problema no és la mentalitat malaltissa de Pujol, sinó que l’hagi contagiada al poble català fins a poder-se afirmar que no hi ha cap diferència entre la d’aquest personatge i el seu poble. La pregunta de què va ser abans l’ou o la gallina en aquest cas és pertinent, però no ens hauria d'encaparrar. El cas és que Pujol és com el poble que va representar (i que encara representa malgrat les aparences d’emancipació mental nacional), i el poble que va representar i encara representa és com Pujol. De manera que posar ara el crit al cel per part dels catalans pel delicte fiscal de Pujol és d’una hipocresia sensacional i, d’altra banda, previsible, ja que és exactament el mateix que faria qualsevol català en el seu cas, i és el mateix que de fet fa el català quan té calés, amb la diferència que aquest català no s’anomena Pujol i no te n'assabentes. No estic disculpant Pujol sinó que, lluny d’això, a ell hi afegeixo el poble català en la mateixa culpa. Insisteixo: parlo de la irreductible mentalitat estúpida, miserable, corrupta, prova del nou de la baixa autoestima dels catalans, probablement conseqüència de segles de colonització, en què la misèria genera més misèria, les engrunes cada cop son més engrunes i la pudor de tanta podridura cada cop és més insuportable.
Pujol va ser un gran mestre en l’art de la confusió, instigador de la moral malaltissa de l’esclau, un mestre del subterfugi, d’amagar el cap sota l’ala i fer passar l’infantilisme de jugar a ser nació per una veritat adulta; Pujol va ser el mestre de l’autoengany, tot plegat resumit en la seva mateixa famosa frase “ara no toca”. Pujol, doncs, alimentant aquesta filosofia de la hipòcrita falsa moral va alimentar una societat catalana malalta en la seva mentalitat corrupta. Això és el que vam tenir durant 23 anys, sí, però com que els miracles no existeixen, és exactament això el que continuem tenint ara, i és exactament per això, per cert, que, amb aquesta mentalitat llastimosa, la independència no la veurem ni en somnis i només ens espera misèria sobre més misèria, és a dir: la misèria que s’ha forjat el propi català, afegida a la misèria amb què ens va sepultant i ens sepultarà el veí espanyol, el qual ara naturalment aprofita per sucar pa sobre el delicte fiscal de Pujol. I per si no fos prou trist tot plegat, val a dir que Espanya no s’equivoca aprofitant per llançar ara merda sobre qui ells entenen que és el màxim referent de… l’independentisme!, i per tant instigador de fons del “procés”. Però si ho fan és perquè, a banda que realment s’ho creuen, és perquè (i això és el més increïble del seu encert) saben que els catalans també. Sensacional, oi? Doncs imagina’t.
Ricard Biel
