“Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho.” Aquestes paraules del President Pujol a elsingulardigital palesen on ens han dut trenta anys de pertinença dels catalans a l’Estat espanyol democràtic, a la mateixa casella on érem amb Franco, Negrín, Primo de Rivera i tots els reis espanyols, la mera lluita per la supervivència: ells ens volen liquidar i ens toca a nosaltres, dècada rere dècada i segle rere segle, impedir-los-ho. De res han servit la democràcia ni l’autonomia, son on érem, els espanyols com a liquidadors i els catalans com a liquidats, i a veure qui se’n surt. S’han formulat els darrers trenta anys tota mena de propostes d’encaix, al llarg de vint-i-tres anys pel propi President Pujol; s’ha col.laborat i contribuït per totes les forces polítiques catalanes a la seva governabilitat, totes han donat suport a uns o altres governs espanyols, i el balanç que treu el President Pujol no pot ser més angoixant i fosc: només dels catalans depèn que els espanyols no ens liquidin, perquè això és el que volen i tenen les eines per fer.
Només una cosa permet als espanyols dur a terme la seva voluntat d’aniquilar-nos, que pertanyem al seu Estat. La solució, la supervivència, salta als ulls: no pertànyer al seu Estat, tenir Estat propi. Quina altra hi ha, si no? Una autonomia escanyada i degradada a descentralització administrativa? Un Estatut i lleis que els governs espanyols incompleixen impunement? Un federalisme que a Espanya ningú no en vol? Aquesta democràcia espanyola, aquesta autonomia, en trenta anys ens ha dut de tenir la renda per càpita més alta a baixar a la posició 11ª entre 19, per sota de Melilla, i en només set anys, del 2000 al 2006, ens ha fet baixar de la posició 14ª a la 18ª en l’Índex de desenvolupament humà de Nacions Unides, mentre Espanya (Catalunya inclosa) s’enlairava de la posició 21ª a la 13ª. La Catalunya que rebé el President Pujol pagava un 12% anyal de la seva riquesa en impostos, i vivia del mercat espanyol proteccionista; ara paguem el 40% en impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa se l’emporta cada any Espanya, més que mai, i no vivim del mercat espanyeol, sinó de l’europeu i mundial, on venem més que a Espanya i comprem més del doble que a Espanya. No depenem d’ells econòmicament, ja no en tenen ni moneda, ni capacitat per establir barreres comercials, i no ens beneficia en res pertànyer al seu Estat perquè competim, allà i arreu, amb tots els productes i serveis d’un mercat únic europeu i un món globalitzat. 20.000 milions d’euros anyals, 3.000 euros per persona, és el que ens costa Espanya, sense cap contrapartida. A més, ens manen, ens menyspreen, ens insulten, i ens volen liquidar. Algú en troba cap raó per continuar a Espanya?
Podeu llegir la resta del text en l’article original publicat al diari AVUI el 26 d’abril de 2009
