Ho ha dit a Can Basté, aquest matí, i ha estat la notícia del dia i la que més ha fet parlar a tot arreu, al marge del desenvolupament de la sessió d’avui del Judici, que ha estat realment estranya. El president Puigdemont ha respost a El Món a RAC1 de Jordi Basté a una pregunta del periodista estrella de la ràdio a Catalunya, sobre si tornaria a Catalunya si surt escollit eurodiputat. Puigdemont no ha dubtat ni un moment a dir que “sí” “si tinc l’acta d’eurodiputat”. I aquí han començat totes les cabòries.
Puigdemont ha aconseguit el que volia, i el que està buscant amb els anuncis d’aquests darrers dies: eclipsar els anuncis de Junqueras i ERC (avui Raül Romeva, en ple aniversari anunciava que es presentaria al Senat, on competirà amb l’exiliat Lluís Puig) amb bombes mediàtiques, i realitzar un altre esprint perfecte de 100 metres llisos. Aquesta vegada però, i a diferència del 21D on va guanyar per la mínima a una ERC que es va confiar massa, la cursa serà més semblant a una de 110m tanques.
El debat és clar: el Parlament Europeu concedeix immunitat als seus diputats, però per aconseguir això, cal obtenir l’acta d’eurodiputat, i aquesta s’ha d’anar a buscar a Madrid. Suposem que per això Puigdemont ha especificat “si tinc l’acta”. EL president assegura que “el Parlament europeu garanteix la immunitat i permetria aquest escenari”, una situació que ha estudiat a bastament amb un dels seus advocats, Gonzalo Boye, que està disposat a explorar els límits del reglament europeu.
El quid de la qüestió, com veuen és saber qui té la darrera paraula. I sembla ser que qui té la darrera paraula és la Junta Central Espanyola, que no creiem que expedeixi l’acta telemàticament, i menys a ell. Tanmateix, des de Junts per Catalunya i el mateix Boye, es nega aquest escenari i es diu que la LOREG no especifica que l’acta s’hagi de recollir personalment. Això vol dir que necessita, com dèiem, que Espanya l’expedeixi telemàticament, i que Europa no el suspengui quan Espanya ho reclami. Així sí que segurament podria tornar a Catalunya, o ho tindria molt més fàcil.
Com veuen, d’opinions n’hi haurà per a tots els gustos, però el que és cert és que Puigdemont ha tingut el valor de jugar exactament la mateixa carta que el 21D, i això s’ha notat. Les reaccions no han estat les mateixes, però la possibilitat de fer una altra ‘jugada mestra’ ha esperonant els seus fidels, una certa jugada mestra perquè ha insuflat optimisme i esperança, la base per la recuperació electoral del partit que passa per una trencadissa considerable.
Avui també hem vist com Estrasburg ha admès a tràmit la denúncia de Valtonyc contra l’Estat espanyol, que podria acabar amb el seu retorn com un home lliure, i el retorn de Santi Vidal, a després de ser exculpat. Haurà de tornar a sol·licitar plaça, però.
A Madrid, la jornada d’avui s’ha desenvolupat amb estranyesa. La sessió del matí ha durat un quart d’hora i escaig, i la de la tarda hora i mitja. El testimoni més interessant ha estat un badaloní conegut nostre, el badaloní Enric Vidal, dissenyador gràfic que va fer de mitjancer suposadament entre la Generalitat i tres impremtes. Durant l’interrogatori ha tornat a aparèixer “el tal Toni”, que segurament respon al secretari de Comunicació del Govern, Antoni Molons. Per més que la fiscalia ha intentat vincular Molons amb “el tal Toni”, no n’ha tret pràcticament res i al final tots ens hem recordat de la incapacitat de la justícia per dirimir si “M. Rajoy” era Mariano Rajoy.
