Carles Puigdemont, sens cap mena de dubte, i amb molts exemples que ho certifiquen, és una persona que resulta antipàtica a molta gent. De fet, més que antipàtic, el 130è president de la Generalitat ha esdevingut algú molt incòmode amb qui coexistir.
I és antipàtic i incòmode no pas per la seva manera de fer, ni per la seva obra de govern quan era a Catalunya sinó, més aviat, per tot allò que representa. Això és, Puigdemont encarna l’esperit del govern que, amb la col·laboració èpica de la ciutadania, va fer possible l’1 d’octubre. A més, personifica la resistència a la repressió, el govern legítim que l’Estat espanyol no va poder neutralitzar, perquè va continuar des de l’exili amb els mitjans minsos que la solidaritat del poble català li podia oferir.
Per tant, Puigdemont recorda. Com un dels lemes de la resistència invisible a Joc de Trons, el Nord se’n recorda, el mateix podria dir-se del govern legítim que roman a l’exili.
Evidentment, doncs, aquest posicionament encarnat pel president a l’exili ha resultat extremadament molest als ressorts polítics i judicials de l’aparell espanyol —amb la connivència indispensable del gobierno de torn, ja sigui del PP o del PSOE—. De fet, qualificar-lo de molest és un eufemisme que amaga la ràbia i la frustració de veure com el govern legítim a l’exili els guanya la partida, a costa del descrèdit d’un estat que es creia europeu i que, en canvi, ha situat la frontera mental d’Europa, per a qualsevol observador extern, creuats els Pirineus.
Però el que resulta curiós a primer cop d’ull és que les institucions autonòmiques catalanes, malgrat les sigles independentistes, no hagin sabut capitalitzar el poder mediàtic i polític que els propicia l’exili de franc. En efecte, hauria estat francament fàcil seguir amb la línia de forçar la implosió de l’Estat espanyol que proposava Puigdemont —sobretot el concepte, la idea de Puigdemont—, quan recorria a la seva ànima més predemocràtica per mirar d’anihilar el 130è President de la Generalitat: amenaces de presó, obviar dictàmens del Consejo de Estado, intents de descabezar, militars en peu de guerra, jutges prevaricadors, per citar-ne tan sols els primers que em vénen al cap. Però no, les institucions catalanes a l’interior patien més aviat de claustrofòbia i, amb la imminència d’un judici al Suprem que creien poder guanyar —santa innocència!—, van decidir que la línia Puigdemont, la línia guanyadora, era massa incòmoda i antipàtica o, per fer servir l’adjectiu que malèvolament es va intentar posar de moda, màgica.
Perquè la veritat és que, no ens enganyem, existeix una doble legitimitat en la realitat política catalana. L’una, controla tots els ressorts del poder autonòmic —com la Generalitat o el Parlament— o mediàtic —fill de l’anterior— i, en definitiva, s’ha fet dipositària del relat oficial de l’independentisme. L’altra realitat, en canvi, és tossuda com ella mateixa i s’entesta, antipàticament i incòmoda, a no desaparèixer. Això és, el govern legítim; aquell govern que, després del referèndum d’independència i de la consegüent declaració del 10 i 27 d’octubre, va marxar a l’exili per posar l’Estat espanyol en evidència, internacionalitzar la causa independentista catalana, i prosseguir amb allò que el 155 havia estroncat.
Ni tan sols els seus èxits judicials que desemmascaren l’estat han servit, fins ara, d’esquer perquè l’independentisme a l’interior —l’oficial— se n’aprofiti. Al contrari, sembla que si s’esgrimeix el mot «Puigdemont» davant de l’opressor, aquest intensificarà les seves represàlies, i els d’aquí decideixen, aleshores, actuar amb summa cautela abans no fer servir el seu nom. És evident, doncs, que «Puigdemont» és un mot incòmode també per a la política autonòmica catalana; com si no convingués recordar que ell fou l’últim president escollit per unes eleccions legítimament convocades per un president de la Generalitat. Però, tornem-hi, Puigdemont recorda i ens fa recordar, i això no convé a molta gent.
Als independentistes nihilistes de la línia irredenta, al seu torn, també els molesta que Puigdemont es mostri tan combatiu perquè, en certa manera, els resta quota i legitimitat, en tant que única opció de resistència amb l’Estat espanyol. Aquests, fonamenten la seva aposta política amb agressivitat, estridència i hostilitat cap a qualsevol independentista que no siguin ells mateixos, en virtut que ells són els únics que no s’han rendit. Doncs bé, a aquests, Puigdemont els escapça també el relat perquè, sense fer tant de soroll, sense ser barroer, està lluitant contra l’estat amb totes les armes de què disposa, amb un grau d’èxit molt elevat.
En resum, potser algun dia entendrem que el president Puigdemont és el dipositari de la Catalunya Republicana; que el Consell per la República va néixer com a primera institució de la incipient república; i que ell i el seu govern proposen una via cap a la independència pacífica però ferma, decidida, valenta, astuta i, sobretot, la que a mi se m’acut més efectiva. Però, és clar, la via Puigdemont tan sols serà efectiva si no se l’intenta neutralitzar des de l’interior. I no, no em refereixo a l’Estat espanyol —aquest és l’enemic conegut contra el que es lluita democràticament—, sinó als poders fàctics de l’autonomia catalana. Unitat no és conciliar Junts amb ERC i la CUP: unitat és la unió estratègica d’interior amb exili, la via veritable per esdevenir independents.
Foto: Maria José Tintoré, per al llibre Des de l’exili, de D.Ferrer (Pòrtic)
