A Espanya la investidura de Pedro Sánchez es congela, com era d'esperar, fins després de les eleccions europees, municipals, i autonòmiques en algunes comunitats ibèriques.
Avui l'activitat torna a ser a Waterloo, on l'ANC i el Consell per la República, amb un Puigdemont vilipendiat entremig, han presentat una iniciativa europea per “sancionar Espanya” aplicant-li el veto amb l'article 7 de la UE. Si la UE ho autoritza, durant un any s'hauran de recollir un mínim d'1.000.000 de signatures en set estats de la UE diferents, perquè arribi a votar-se aquesta proposta. Això és el que s'ha de dedicar a fer el Consell, i Puigdemont. Acció i més acció.
Això ens recorda la fallida proposta de l'ICEC d'Anna Arqué, de la qual en vam parlar fa uns anys, que es va plantejar amb desencert i va quedar en res. Ara, amb Puigdemont al front, la garantia d'admissió és més gran, però la darrera paraula, en cas d'arribar-hi, la seguiria tenint Europa. Per part d'Elisenda Paluzie, la presidenta de l'ANC ens ha encimbellat unes paraules agradables de sentir per les nostres orelles: com que Espanya sembla que no vol negociar un referèndum, tornarem a reiniciar la via unilateral, i pressionarem els partits.
La teoria és molt bona, però qualsevol ment que hi entengui mínimament de diplomàcia i de política sap que un cessió d'un estat d'arrels feixistes com Espanya com aquesta, no s'aconsegueix en tant poc temps. Donar temps a la política no vol dir investir Pedro Sánchez, que doni el primer 'No' i aleshores tornar-ho a trencar tot. Cal saber negociar, cal saber trobar la manera de pressionar des d'Europa i, sobretot, ens hem de treballar bastant més l'assegurar-nos que tindrem via de finançament i control territorial via Mossos. És crucial, i en això vam fallar el 2017. Pensem-hi
