A Espanya, a l’Estat esanyol, a l’autoritari, centralista i,a voltes, medieval, Regne d’Espanya, recentment, a través d’un mecanisme -100% constittucional- anomenat moció de censeura, hi ha hagut un canvi de govern; però tot, gairebé, tot continua igual. L’autodeterminació és satanitzada i els nostres presos polítics continuen a les presons -ara a presons molt postmodernistes, sofisticades i catalanes que sembles platós per fer-hi realitzacions, per rodar-hi films futuristes com Puig de les Basses o Lledoners- però encara continuen sense llibertat per motius polítics, en estat pur. També cal assenyalar que no és el mateix el PSOE que el PP, que són coses diferents l’extrema dreta neofranquista i carpetovetònica i un centrism e “benintencionat, amb trets jacobins i contradictoris; fins i tot el llenguatge i el taranna de l’executiu Sanchez és motl diferent que el de l’executiu Rajoy.
Doncs bé.. Què passa en aquest sentit ? Què el problema de debò , que a vegades resta amagat i no tenen/ no tenim massa en compte ni el poble català, ni lanostra –autòctona- classe política catalana és quelcom -molt complicat i, alhora molt poderós- anomenat superestructura espanyola. La superestructura política és un concepte -marxista i filosòfic- molt enrevessat, que a l’Estat espanyol podria definir-se com els poders atàvics i ocults de la intransigent nació castellana, de mentalitat molt medieval, que estan molt per sobre de la democràcia fornmal i de qualsevol govern, qualsevol executiu amb seu a la castellaníssima, antieuropea i histèrica ciutat de Madrid. La superestructura hispànica és política, econòmica, judicial, social i filosòfica i, el pitjor de tot, en els darrers temps ha esdevingut profundament esquizofrènica. Tot això ho hem de tenir molt en compte i, malauradament, a vegades considero que, gran part del poble català, i alguns dels nostres polítics més emblemàtics són força cofoistes en relació amb aquesta “•monstruosa” superestructura espanyolista que, no en tingeum cap dubte, morirà matant. Cal tenir molt present que sempre és molt millor un bri de pessimisme,totalment realista, que no pas un esbojarrat i infantil cofoisme que no fa més que confondre i, a la llarga, desmobilitzar la societat catalana.
Cal lluitar de forma intel•ligent i agosarada contra aquesta indigne superestructura espanyolista. I només hi ha una fórmula ; aixemplar socialment l’independentisme, enfortir-nos de debò, lluitar contra el reaccionari nihilisme social actual i arribar, com a mínim , al 55% de partidaris de la sobirania plena amb autèntica justícia social.
