Llegeixo avui al diari la notícia que els llibres digitals que s’implementaran a les escoles de tot Catalunya a partir de setembre d’enguany tindran l’opció de llengua en català, castellà i anglès. Aquest fet, aparentment tan democràtic, és en realitat el cavall de Troia de l’espanyolisme més tronat a casa nostra. Aquests sectors saben, perfectament, que una gran part de la població d’origen no català tria sistemàticament el castellà si es presenta l’ocasió.
Això no seria pas cap drama si no fos que la nostra llengua encara està convalescent del sotrac sociolingüístic que representaren les onades migratòries dels darrers 60 anys, per no fer esment de la repressió generalitzada del feixisme espanyol del sXX envers la llengua, cultura i institucions polítiques de Catalunya . Si a això li afegim la inherent hostilitat lingüística envers el català dels diferents governs de l’Estat espanyol, tindrem llavors el còctel perfecte per a la desaparició de la nostra llengua en un parell de generacions.
Alguna cosa s’hi ha de fer, i això s’ha de traduir en una defensa a ultrança del català al nostre país. A casa nostra cap catalanoparlant hauria de canviar de llengua. Sense fanatismes ni radicalismes, sinó amb la naturalitat que un espanyol o francès parlen la seva llengua als seus respectius països. O amb la mateixa desimboltura de la majoria de castellanoparlants a Catalunya, que es mantenen en espanyol sense problemes quan algú els parla en català. Sense que ningú gosi pensar que són uns maleducats o uns maladaptats. Sense conflictes, ni atacs d’ansietat. Sense anar contra res ni contra ningú. Simplement, essent català i actuant com a tal al nostre propi país. D’això els experts en diuen ‘bilingüisme passiu’, i és d’aquesta manera que els meus pares, tots dos vinguts de fora als tres anys d’edat, aprengueren la que és la meva llengua a la Catalunya dels anys 40 del segle passat.
Amb aquest pas senzill un català pot fer, individualment, més pel seu país que no pas la Generalitat amb una munió de lleis i decrets pensats per a garantir la presència i l’ús d’una llengua que la majoria de catalans sacrifiquem a la primera de canvi, sovint sense que ningú ens ho demani. Visceralment increïble. Una actitud pròpia d’un poble vençut i poruc, amb ànima d’esclau, que em treu de pollaguera quan l’observo pel carrer o a la feina. Sobretot quan algú es lamenta que els de fora no aprenen la nostra llengua, jo em demano, i com voleu que l’aprenguin, per òsmosi??!! Pensem que el que els catalans no fem, ningú més ho farà per nosaltres.
Per acabar-hi, un petit exemple. Els meus fills petits que abans de viure a Catalunya tenien un nivell prou correcte de català per a la seva edat presenten ja, a la seva tendra edat i uns pocs mesos després d’arribar a Barcelona, un deteriorament alarmant de l’idioma, no només a nivell de vocabulari, sinó també de gramàtica i fonètica. Amb resultats com aquests, algú encara pensa que ens cal més espanyol a les nostres aules? I això sense fer esment de la gairebé nul•la presència del català al sistema judicial i altres organismes i institucions estatals, als mitjans de comunicació, a l’etiquetatge dels productes, al cinema i a un llarg etcètera que fa que em demani tot sovint, on són els defensors acèrrims del bilingüisme davant aquestes injustícies, o només bramen quan el català aixeca el cap, bàsicament a l’administració de la Generalitat i el sistema escolar?
Per a saber-ne més:
Tallers per la Llengua
Col•lectiu Català Sempre
Plataforma per la Llengua
(*) Frase verídica que la meva filla de gairebé cinc anys em digué un dia en tornar de l’escola.
