El Parlament Europeu va reelegir el 16 de setembre Durao Barroso com a president de la Comissió Europea. Curiosament –o no tan curiosament-, ho va fer amb els vots decisius dels eurodiputats del PSOE. En efecte, el neoliberal Barroso necessitava ser elegit per majoria absoluta, atès que el Tractat de Lisboa ho exigeix i que en els propers mesos podria entrar en vigor. Per aconseguir la majoria absoluta, Barroso necessitava esgarrapar alguns vots dels socialistes europeus, i va aconseguir els del PSOE i el dels socialistes portuguesos.
Dit d’una altra manera, el PSOE, malgrat tot el que diu a les campanyes electorals, ha acabat donant la majoria absoluta al candidat del PP d’una forma incomprensible i, a més a més, contra l’opinió de la majoria dels socialistes europeus.
Però l’entesa entre el PSOE i el PP en l’elecció de Barroso no és pas un fet aïllat. Ans el contrari, és cada cop més recorrent. Cal recordar que els populars i els socialistes ja van pactar la presidència i les vicepresidències del Parlament Europeu. Així les coses, els eurodiputats del PSC van votar ni més ni menys que Aleix Vidal-Quadras com a vicepresident del Parlament, precisament el personatge a qui pretesament més es van oposar durant tota la campanya electoral. És evident que la credibilitat dels socialistes és baixa.
Sense anar més lluny, al meu poble, Sant Vicenç dels Horts, el PSC i el PP ja fa anys que voten junts, de la mateixa manera que governen plegats a Euskadi i a Navarra, i que a Madrid s’entenen en els temes crucials per a Catalunya. En definitiva, no em sorprèn que el PSOE hagi votat a favor de Barroso, desmarcant-se de l’àmplia majoria dels socialistes europeus, perquè estem acostumats a què els socialistes espanyols siguin incoherents amb els seus suposats principis ideològics.
Barroso, ineficaç
Com a republicans que som, a Esquerra, evidentment, ens vam oposar a l’elecció de Barroso, perquè durant la legislatura passada va aplicar un programa netament neoliberal, amb polítiques com la del retorn dels immigrants, la directiva de serveis del mercat intern, la directiva de les 65 hores, o la política a favor de l’agroindústria i en contra de les explotacions familiars.
D’altra banda, Barroso mai s’ha mostrat sensible a l’ecologia i no ha desenvolupat polítiques fermes de protecció del medi ambient. Ara, a més, estem immersos en una autèntica carrera verda, en què cal invertir seriosament en el desenvolupament d’energies renovables per poder competir amb garanties. Però la Comissió Europea de Barroso encara no se n’ha adonat.
Així mateix, Barroso mai s’ha mostrat sensible a les reivindicacions de Catalunya atès que, per sistema, ha adoptat el mateix criteri que el Govern espanyol. I precisament aquest és un dels retrets més greus que fem al president de la Comissió: sempre ha actuat en funció dels interessos dels estats, quan el que hauria de fer és defensar els interessos del conjunt de la Unió, com li pertoca com a president de la Comissió.
En tot cas, en Barroso pot estar segur que nosaltres treballarem per fer avançar el dret a l’autodeterminació en el marc comunitari. I també maldarem per defensar els interessos de les empreses catalanes, amb l’objectiu de reconvertir l’economia del nostre país cap a la societat del coneixement i de la innovació. La millora de l’educació superior i de la recerca, sens dubte, serà una de les claus de volta per a fer-ho possible. De coratge, perseverança i entrega us puc assegurar que no ens en faltarà.
Article publicat originàriament a Esquerra Nacional l’octubre del 2009
