Resulta molt gratificant comprovar cóm en un partit, per exemple el PSC, que durant anys i panys s´ha estat emmascarant darrera d´universals principis d´esquerra tant com de sincera catalanitat política, ara s´els comencin a caure les màscares de la vergonya i per fi llueixin les nafres de la hipocresia i la falsedat dels seus vertaders rostres al més grotesc estil Dorian Gray. Si la tant anomenada i desitjada regeneració política i democràtica a Catalunya s´ha de traduir en fets plausibles en comencem a tenir mostres del seu inici. A hores d´ara ja estem assistint als primers símptomes d´un imminent inici regenerador en la poíitica catalana que afecta el PSC. La mort anunciada del PSC. No caldran grans consensos socials per regenerar la política catalana, ans al contrari, de forma similar a com succeeix en la sabia naturalesa, les irregularitats i anomalies políticament flagrants acabaran diluint-se i desapareixent entre la verdadera realitat del nou medi vital en actual procés de creació.
Més enllà del fum mediàtic i la persistent gesticulació ambivalent de CiU, poques coses realment evidents i tangibles, fan presagiar una imminent Independència del nostre país. Però d´entre les poques coses ben manifestes que hi trobem mereixen atenció els moviments gens habituals, comportaments histriònics i problemes vitals interns que esta experimentant el PSC. Problemes inherents a la seva fundacional mancança de sobirania interna i que ara, davant la perspectiva d´un futur medi vital del tot diferent a l´habitual, els representa un llast del que no els és permès deslliurar-se de per vida. Resulta obvi que aquest llast consisteix en la seva manca de sobirania i total sotmetiment als interessos espanyols del PSOE. Un sotmetiment que malgrat ridículs intents recents, i orientats a escenificar un cert distanciament, es mostra ben patent i amb més vigor com més avança la inevitable voluntat sobiranista de Catalunya i en proporció directa s´enrareix el seu medi vital.
Sempre resulta gratificant quan la insolent impostura acaba surant per insostenible. Desempallegar-se de falsaris i cínics sempre resulta higiènic i regenerador. Espanyolistes de tota la vida que per anys i anys han estat fent política escombraria a Catalunya amb interessos descaradament espanyols i els ha anat tant bé, ara es troben perillosament desubicats i s´agafen a qualsevol ferro roent tot practicant la més esfereïdora i hipòcrita vilesa en intentar frenar el procés Independentista de Catalunya per evitar la seva pròpia mort política. Preveuen el seu imminent final i saben que hauran d´acabar dissolent el partit, però abans semblen disposats a boicotejar el procés sobiranista i sembrar de sal les terres que deixin enrere. El respecte, la dignitat, el sentit democràtic, l´honorabilitat, el bé de la Nació, rés li importa al Sr. NAVARRO llevat de mantenir el poder espanyol a Catalunya a través del seu hipotecat partit que per això mateix va estar fundat. Així és com s´embruteixen i desemmascaren qui durant tants anys hem tingut al davant i fins i tot haurem votat en algunes ocasions.
Tots els partits amb visió de futur, però amb la necessària llibertat de decisió per poder-ho fer, s´afanyen en trobar la seva pròpia raó de ser i d´existir en el medi d´un futur Estat Català i fins i tot procuren reinventar-se a si mateixos a cops maldestres com és el cas de Convergència, que no pas d´Unió Democràtica. Pels que tenen la seva seu central a Madrid, PSC i PPC, els serà impossible sobreviure a la Independència. L´espai polític que fins ara ha vingut ocupant el mal anomenat “socialisme català” quedarà definitivament vacant en quant Catalunya esdevingui Estat, llavors un nou partit socialista amb identitat genuïnament catalana l´haurà necessàriament d´ocupar. Sobre l´espai que deixarà vacant el PPC, no cal ni preocupar-se, el PPC no deixarà pròpiament cap espai vacant.
A hores d´ara, tothom n´és plenament conscient que el PSC sempre ha estat un partit espanyolitzat i amb dissimulada vocació espanyolitzant. Un braç del PSOE trasplantat artificialment a Catalunya amb la finalitat d´exportar a Espanya la força política catalana traduïda en vots dirigits a la central espanyola PSOE.
Malgrat la impertorbable cara de póquer, i la cínica compostura amb que ens ofèn contínuament el Sr. NAVARRO, hi veiem la més profunda preocupació de qui sent propera la mort del partit i compromesa la seva vida política personal sense possibilitat de deslliurar-se de l´amo espanyol i veient-se avocat al suïcidi polític abans que tenir opció a la pròpia revolució interna i emancipació d´Espanya, lo que li seria impossible malgrat ho volgués. A algú li estranyarà que aquest partit acabi tirat a la cuneta? Mentre tant resulta gratificant, però patètic a l´hora, constatar cóm pugna de forma deshonesta i desesperada per boicotejar el camí cap a la Independència de la Nació.
Encara hem d´acabar d´obrir ben bé els ulls per comprendre fins a quin punt Espanya s´ha estat nodrint, tant de forma directa com indirecta, dels diversos potencials amb origen a Catalunya i no parlo tant sols dels estrictament econòmics. Quan per fi acabem veient-ho ben clar, no necessitarem gaire cosa més que dir PROU amb totes les seves conseqüències, partits implicats inclosos. Mentre tant, sempre hi hauran els individus ladins i perversos vividors que procuraran tallar-nos les ales i convèncer-nos que lo millor a que pot aspirar Catalunya és a ser l´eterna dida d´Espanya, i els catalans els seus eterns i servils palanganers.
