Definitivament, s'ha perdut la cordura.
Qualsevol accident, incident, gest, mirada, paraula, color, pot ser objecte de les més aberrants i desmesurades reaccions, no només entre persones, també ho podem veure en les mes altes estàncies.
Les denúncies i querelles estan a l'ordre del dia, pel motiu més inversemblant.
En aquest mateix sentit es pot veure com la discussió política parlamentària i la negociació s'han vist superades per la bronca i la confrontació personal, per l'insult i la desqualificació de l'oponent sense miraments, ni escrúpols, ni ètica.
I això, si ocurreix on és la més alta representació de la ciutadania, no fa més que deixar al descobert la existència de dos societats -una, amb una fam continguda que aprofita la que salta o on es por aferrar per enfrontar-se- solidificades i pot ser ja irreconciliables.
L'absència de valors s'està imposant i el sentit de convivència ja no significa el mateix per a tothom, utilitzant-se aquests conceptes sense cap rigor ni respecte pel seu significat.
La llibertat, la justícia, la família, són termes degradats que s'utilitzen amb massa lleugeresa i molt gratuïtament.
I per acabar-ho de reblar, estem assistint a un judici que, pel que sembla que s'hi tracta,
hauria de ser del més alt rigor i seriositat, que el que fa és despertar ganes de riure, a no ser que comporta que nou persones restin a la presó…
Vam començar amb “la trampa del Fairy” com una de les violències que van sofrir els cossos de seguretat de l'Estat. Després hem tingut que sentit dir, amb tot l'énfasi i seguretat, que la violència va ser dels que estaven asseguts a terra amb les mans enlaire, i que de càrregues policials, el que es diu càrregues policials, no n'hi van haver.
Però és que la carta blanca per a les respostes i preguntes per part de les acusacions i el retallar continu en el seu torn a les defenses queda petit davant de l'últim numeret vist fins el moment, que ja sobrepassa el nivell assolit. Després d'haver vist els “no me acuerdo”, “no me consta”, o descaradament, sent els màxims responsables, passar el mort a l'altre, dels testimonis polítics del començament, ara resulta que qui és mereix la amenaça d'entrar en delicte d' “escórrer el bulto” es un funcionari, cap de departament, de la Generalitat.
Prou, sis-plau, que ens esgotaran les reserves del riure per a les coses que fan només gràcia de veritat. Com diuen al circ o a la màgia, increïble, però cert. Si no està ja tot decidit d’antuvi, de veritat que sembla que ho estigui.
Aquest és el primer comentari, que no analisi pel que un servidor no es creu preparat, d’un tema que, malauradament, dona molt de si.
