Programar el castellà com a llengua cooficial, greu errada de CiU

            Fa una temporadeta, i davant la possibilitat encara llunyana que el Principat aconsegueixi la independència, que en el conjunt dels Països Catalans s’ha començat a parlar de la possibilitat que l’espanyol fos declarat llengua cooficial. Han sortit veus a favor i en contra, essent una de les més argumentades la del mallorquí Gabriel Bibiloni, el qual contestant un article de l’ARA, d’Eduard Voltas, a favor de l’oficialitat de l’espanyol en un nou Estat català, feia entre altres raonaments la precisió següent:
 
“Aquest debat es pot omplir de belles paraules (respectar, assumir, incloure, valorar, estimar…), que poden ser assumides per tothom però que no se sap fins a on comprometen. La qüestió central, que no es pot manejar amb ambigüitat, és l’oficialitat de l’espanyol en el nou Estat. I aquí hem d’anar alerta que no facem el viatge i tornem de buit. La sociolingüística comparada ens dóna tant l’exemple de Finlàndia com el d’Irlanda (i el de Letònia, tan fresc), i caldrà atenir-se a l’especificitat del nostre cas i a la nostra situació de partida. Crec que el que garantirà la normalització del català és no sols l’Estat sinó l’oficialitat única de la llengua i la seva condició de (i percepció com a) llengua nacional. Amb l’Estat només, tal normalització és possible però no és segura. Si una part (que pot ser important) dels jutges, dels funcionaris, dels policies, dels metges i de tots els qui cobren de la societat que serveixen es poden plantar i es planten com ara en el seu monolingüisme espanyol amb la base legal que aquesta és una llengua oficial, el viatge no haurà servit per a res.”
 
            Les lliçons més elementals de Sociolingüística adverteixen que quan conviuen dues llengües, la dominant intenta substituir la subordinada, i això està passant en tots els àmbits i així ho hem pogut comprovar. No és possible un bilingüisme amistós en què dues llengües són usades per una societat al 50%. Això no ha ocorregut mai ni a l’escola amb el famós decret d’aquest tant per cent. Fer conviure dues llengües i que cada una d’elles sigui parlada durant la meitat del temps pels parlants de la societat bilingüe en qüestió és impossible, i per això no hi ha cap poble en el món que es trobi en aquestes circumstàncies. Els avanços que havia fet el català en els àmbits de l’Administració i l’escola, a les Illes Balears, han estat aturats i fets retrocedir a marxes forçades entre la lliure elecció de llengua, el decret de trilingüisme i l’eliminació com a requisit per a l’accés a la Funció Pública. Ni aquest trist destí se li pot reservar a l’espanyol en una Catalunya independent. No li desitjam que sigui considerat ni com “l’altra llengua”, ni com la “llengua cooficial distinta del català”. Catalunya ha de ser un país multilingüe, on totes les llengües dels seus habitants siguin respectades al màxim, sempre que la llengua catalana sigui l’única llengua oficial, que això vol dir que és la llengua de l’Administració i de tots els locals públics. A partir d’aquí, com més llengües es dominin millor.
 
            Un il·lustre madrileny, un dels pocs que ha entès la problemàtica catalana, Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de lingüística general de la Universitat Autònoma de Madrid, conjuntament amb Montserrat Alberte i Silvia Senz ha elaborat un document de treball sobre quina hauria de ser la gestió del castellà en el marc d’una Catalunya independent. Aquest lingüista, bon coneixedor del nacionalisme espanyol, en una entrevista al diari Ara del 27-10-12, ens explica el següent:
 
“El document adverteix que seria un gran error que el castellà fos llengua oficial, perquè això seria utilitzat en contra del català, seria una amenaça contínua. Tot i així s’hauria de mantenir el castellà dins la planificació lingüística amb l’objectiu de projectar una visió de l’idioma més americà i menys espanyol. No es pot deixar el castellà només en mans d’Espanya. Catalunya s’hauria d’abocar a Hispanoamèrica i competir amb Espanya amb una visió diferent de l’idioma. El nou estat català no pot deixar el castellà en mans dels espanyolistes, l’ha d’utilitzar en benefici propi. El castellà no desapareixerà de Catalunya, per tant crec que això és el més intel·ligent. Això seria un desafiament brutal a la visió centralista de Madrid, a aquest nou panhispanisme que impulsen amb voluntat de colonització econòmica.”
 
            És una altra molt bona visió a tenir en compte. De fet, és molt interessant tota l’entrevista que li fa David Miró, que ocupa dues pàgines del diari esmentat. Si els parlamentaris que defensen el nou Estat català no s’encongeixen i duen a terme la secessió, amb el suport de la majoria del poble català, han de saber que tindran molta feina assenyalada per acabar de dur a terme la normalització lingüística de l’única llengua oficial del territori, la llengua catalana.