S’acumulen forces socials en la demanda que els partits assumeixin obertament que el conflicte polític Catalunya-Espanya és inevitable si la societat catalana aspira algun dia a ser una democràcia homologable amb les millors d’Europa. El desgovern espanyol davant la crisi ens retorna en altres moments històrics – normalment en episodis bèl·lics- on en el Principat i algun altre territori van constituir-se organismes de govern propi per posar ordre a tant de caos i incompetència. Per ambdues raons molta i molta gent està percebent que ha de passar alguna cosa aviat, però per altra banda la por al buit i les dificultats econòmiques i socials de desenes de milers de famílies són també vectors que poden estirar cap a posicions conservadores.
El moment és greu i tots tenim responsabilitats en assajar de no errar-la i a la vegada fer possibles els canvis necessaris. Evidentment hi ha gradació en el pes d’aquest moment històric. En primer lloc el partit del Govern que acumula més poder que mai en el marc de la recent democràcia i el Govern mateix. Se n’espera seny i valentia. I sentit de l’anticipació. Si volen no cal que ens expliquin el pla B, si el tenen. Però el dia a dia ha de mostrar que actuen amb sentit d’Estat. Primer de tot, si l’aposta a curt és el pacte fiscal, el Govern té instruments legals per fer arribar a tota la població catalana, la de fa temps convençuda, la recent i la que encara no ho està, amb campanyes de divulgació massiva la immensa injustícia del dèficit fiscal i els seus perjudicials efectes socials. Segon, seguin, la línia de les entrevistes a la CNN, el mateix President o representants plenipotenciaris del Govern com els expresidents de la Generalitat o del Parlament podrien ser enviats –cadascú amb la seva modulació- en accions diplomàtiques i comunicatives davant dels Estats claus del món, sigui per la seva potència política i econòmica, sigui pel seu lideratge en la construcció de la nova societat del coneixement.
I la resta? El principal partit de l’oposició que fins ara ha format part dels postulats del catalanisme centenari, ha de ser conscient que ha canviat el context de forma estructural i que s’exigeix estar present en la nova reformulació que ja no passarà per l’autonomisme ni el federalisme-trampa, ni pel simple catalanisme cultural o esportiu. Si no és conscient d’això, s’autoexpulsa del cos central de la societat. Obsessionar-se a evitar el xoc de trens és inútil, quan el tren de l’espanyolisme ja va desbocat i arrasa els pilars bàsics del pacte constituent – si més no com el van entendre o van dir que l’entenien les forces majoritàries de Catalunya. Llavors hem de saber si el PSC com Montse Solé Tura tria estar en el tren català.
La resta de partits parlamentaris que obertament s’han pronunciat per la sobirania tenen l’obligació d’acompanyar els moviments de la societat civil, bastint un programa comú de mínims en el que Catalunya ja té tradició d’avançar-se quan s’oloren caigudes de règim. Som al principi de la fi del règim de la Segona Restauració bastit sobre una Constitució autonòmica que ha estat buidada dels pocs elements de democràcia avançada, social i plurinacional que podia haver tingut. I seguint la tradició històrica un programa mínim de ruptura democràtica ha de contemplar totes les dimensions si vol ser inclusiu:
- Reafirmació del dret d’autodeterminació/dret a decidir de la societat catalana que implica el poder d’exercir-lo amb l’elaboració d’una Constitució de Catalunya, com a Estat propi.
- Els drets i les llibertats elementals de la Declaració dels drets de la persona incloent els de nova generació i amb èmfasi al respecte a la pluralitat religiosa i lingüística de Catalunya.
- La defensa de la justícia social amb la preservació dels sistemes públics de sanitat i educació i amb les reformulacions necessàries de l’administració per garantir-ne l’eficiència
- La cooperació i la solidaritat internacional amb totes les poblacions que pateixin algun tipus d’injustícia o penalitat.
Una plataforma comú no implicaria la necessitat de concórrer coaligats a les eleccions als partits que la signessin.
Finalment, les principals entitats de la societat civil organitzada: Sindicats, patronals, Cambres, Col·legis professionals, entiatts culturals i esportives hauran de passar de limitar-se a alguna adhesió verbal esporàdica a una implicació ferma en el canvi. No som al 1900, després del desastre de Cuba, però ho sembla.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/570480.html
