Si alguna virtut té la crisi és la d’accelerar un procés que el desesperant gradualisme catalanista estava eternitzant. La sotragada de l’amputació estatutària, amb la visualització dels límits de l’estat autonòmic, va posar fi a una etapa caracteritzada per la manca d’horitzó nacional i pels grotescs jocs tàctics de sota taula. Si fa o no fa s’ha generalitzat un cert consens per evitar repetir antics errors. I malgrat els intents de sectors chaconistes i del desacomplexat espanyolisme local de narcotitzar la previsible reacció, podem dir que els catalans ‘de les frustracions en fem pans’.
La situació límit en la qual ens trobem està intensificant diferents iniciatives decidides a encarar el nou paradigma:
El front polític avança files aquest dies. Els efectes autodestructius de la ‘pepevergència’ han agitat el pinyol convergent. S’augura un imminent canvi de rumb del Govern que s’inclina a avançar les negociacions del pacte fiscal amb l’exigència irrenunciable de sortir de la LOFCA. En aquesta línia es plantegen diferents escenaris, des d’un acord de mínims amb el PP, fins a un rebuig total dels populars que podria desembocar en una convocatòria per a l’estat propi. En qualsevol cas sembla inevitable la convocatòria anticipada d’eleccions el 2013.
Mirant a l’esquerra, el republicanisme responsable de l’etapa encetada per Junqueras està consolidant un diàleg ‘discret’ amb el President. La creixent proximitat d’ambdós líders permet afirmar sense ser agosarats que el gruix del contingut de la conferència de Junqueras al Cercle d’Economia podria ser avalat per Mas sense grans escarafalls. I encara l’estelar intervenció de Jordi Pujol a Salvados, tot tancant el cercle de la seva trajectòria política afirmant que votaria ‘sí’ a la independència. Amb ell molts altres tancaran el seu cercle particular, de ben segur.
Si Mas ha sovintejat els contactes amb la premsa i els ambients financers europeus, i Junqueras picava l’ull a l’elit dels negocis local recentment, la conferència de l’ex-President aquest dijous a ESADE es presenta com la cirereta del pastís econòmic. El títol no pot ser més revelador: ‘Reflexió en el tombant d’un camí. 1714-2014’.
Després de conèixer les intencions del govern espanyol d’ignorar l’objectiu de dèficit fixat per la UE i alhora de voler mantenir-ne inflexible el de les CCAA, no és d’estranyar que els sectors econòmics també puguin contemplar superar les tradicionals aliances amb Madrid. La balança de la confiança i les expectatives de futur s’inclina tossudament cap a la banda sobiranista.
La societat civil també plantejarà ben aviat una nova via per trencar el mur de l’estat unitari. L’Assemblea Nacional Catalana s’enfronta aquest dissabte al repte d’omplir el Sant Jordi en la seva posta de llarg després de mesos d’intensa preparació des de les diferents sectorials. L’aportació del món local, a través de l’Assemblea de Municipis per la Independència, i els 214 municipis que de moment han aprovat mocions de suport, vesteixen des de la base un moviment aliè al tactisme partidista. El repte, ampliar la participació i la implicació de capes socials fins ara no seduïdes per la construcció nacional. Paral·lelament Òmnium Cultural no s’espanta davant les escomeses del PP i continua preparant els termes de la desobediència fiscal, si calgués. El suport públic de la ‘Patum de Santpedor’ deu haver fet créixer la seva massa social encara més.
I com no podia ser d’una altra manera s’han multiplicat exponencialment tota mena de protestes al carrer: estudiants, policies, sindicats, funcionaris, personal sanitari, treballadors de tota mena mostren el descontent amb una cadència tant creixent com preocupant. Si bé algú podria tenir la temptació d’interpretar-les com a reaccions corporatives, analitzades en el seu conjunt fan ben palès la gravetat del moment.
El mur amb el qual vam topar el 28 de juny del 2010 no només no permet avançar sinó que tampoc no aixopluga.
I per últim les enquestes. El suport a la independència és majoritari i s’ha consolidat a l’alça. L’última fita ha estat la de superar per primera vegada l’opció autonomista en el Baròmetre quadrimestral del CEO. Està amés apunt d’enxampar l’opció federalista. La divisió social va desapareixent de l’horitzó d’una hipotètica plena sobirania, com tant oportunament ens recorda el pastor Fundador.
Tot plegat potser no és suficient encara com per parlar d’una ‘Primavera Catalana’, però certament és març i s’acaba l’hivern.
Londres, 06.03.12.
