Si per alguna cosa es distingeix el missatge republicà, que en major o menor mesura ha estat incorporat per d’altres formacions polítiques, és la voluntat que els ciutadans participin, siguin co-autors, protagonistes, responsables en suma, de les actuacions polítiques sobre el seu entorn immediat. La voluntat que el ciutadà deixi de ser un subjecte passiu per a que passi a construir, amb la resta de la comunitat, el seu espai social. Alguns ha anomenat a aquest fenomen com a empoderament, és a dir, prendre el poder que, fins fa quatre dies, estava en mans de unes elits, econòmiques, polítiques i socials, que s’atorgaven la potestat de determinar que era o no millor per al súbdits.
No és en cap cas un camí fàcil, i més quan a les resistències de les elits de sempre s’uneixen nous models de gestió de les files republicanes que no s’ajusten als paràmetres que se’n defensen portes enfora. Així, en bona mesura, les assemblees han passat de tenir un caràcter decisori a un de merament informatiu, les aportacions de la militància a documents bàsics ( ara penso en la Conferència Nacional passada), interpretades per limitar l’efecte d’aquestes aportacions, i la dissidència ha de recórrer, què trist el darrer Consell nacional, al vot secret per a no senyalar-se públicament.
En bona mesura, els republicans hem de conviure amb uns estatuts que contemplen totes les possibilitats per a casos d’excepció, però que s’apliquen de manera discrecional. Certament, tenir el president empresonat, sense saber per quant de temps, i la secretària a l’exili, esdevenen circumstàncies de difícil tractament. La direcció que resta lliure, malauradament, ha optat per un seguit d’accions que emboiren l’actuació interna, amb l’assumpció de funcions i canvis a l’executiva que, si bé són legals, amb molta generositat poden ser qualificats de legítims. Aquesta circumstància es va palesar al Consell Nacional de dissabte: la ratificació de la nova executiva, va ser rebutjada o no recolzada per gairebé el 40 % ( 38 % exactament) dels consellers, evidentment en vot secret, i malgrat l’argúcia de fer votar tots el canvis en un bloc.
A Barcelona, amb la renúncia assistida d’Alfred Bosch i la designació a dit de l’Ernest Maragall, aquesta voluntat de treure poder a la militància esdevé paradigmàtica: pressió sobre el guanyador de les primàries per designar un candidat afí.
Davant aquest escenari promoure a les primàries republicanes a Barcelona una alternativa al candidat de l’actual direcció és quelcom més que una opció política, és una declaració de principis. Més enllà de les virtuts i defectes dels candidats, tot i que de moment només ha presentat públicament la seva candidatura en Xavier Martínez Gil, curiosament; més enllà dèiem, la militància republicana de la capital de la República ha de poder dir la seva, empoderar-se de la seva organització i determinar quin candidat el representa i amb quin programa ens volem presentar als nostres veïns.
Perquè lluitar per una ciutadania empoderada exigeix, també, un republicanisme de militants empoderats.
