Els PGE2014 presentats pel ministre Montoro són uns pressupostos injustos socialment i que reincideixen en el maltracte a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. La meitat del pressupost espanyol anirà a pagar interessos del deute, pensions i atur.
Malgrat la propaganda diu que l'economia espanyola és en el camí de la recuperació, el deute arribarà al 100% del PIB assolint una xifra per damunt el bilió d'euros, amb un atur situat al 27%, i havent de ficar mà a la caixa del Fons de reserva de pensions altra cop per valor de 6.148M.
Per a l'any 2014 l'Estat retallarà les inversions a Catalunya un 25,5%, al País Valencià en un 8,1% i a les Illes Balears en un 5,7%. En sis anys la partida s'ha reduït uns 3.700 milions, fins als 944 M€ a Catalunya, s'ha reduït en 1649 M€ fins als 605,80 M€ al País Valencià i en 281 M€ fins a uns exigus 74,02 M€ a les Illes Balears.
En aquest exercici es recaptaran a tot l'Estat 4300 M€ més en impostos, i les transferències en concepte de model de finançament a Catalunya disminuiran en 560 M€. Això suposa nous ajustos que s'hauran de compensar en nous ingressos.
Un any més no s'inclou el deute de la Disposició Addicional tercera de l'Estatut de Catalunya del 2011 de 759M, ni la compensació a l'Impost sobre la banca de 889 M.
Aquest maltracte se suma a totes aquelles discriminacions ja acumulades com és la no transferència de l'augment de recaptació de l'IVA. Perquè el Ministre Montoro no traspassa el 50% de tot l'IVA que es recapta?
L'Estat ha recaptat 8.500M addicionals de l'IVA a causa dels augments de tipus que va decretar el setembre de 2012. D'aquests 8.500 M addicionals, el 23% del total de l'Estat s'ha recaptat a Catalunya, representant 2.000 M, de forma que la meitat,1.000M, s'hauria de traspassar a Catalunya. Amb 1.000M Catalunya no hauria de fer retallades respecte el 2012.
Això és l’anàlisi de la conjuntura. Però fem una mirada llarga sobre sèries històriques extretes de les dades del BBVA sobre Stock de capital públic per regions. Allà es veurà com hi ha una sistemàtica discriminació a l’eix mediterrani en relació a la seva població i al seu PIB. I com en moments culminants, durant la República i, malgrat la repressió, al final del franquisme, tant el nivel de PIB com el de capital públic, havien assolit un enorme pes per part de Catalunya, i que els 30 anys d’Estat de les autonomies, només ha fet que disminuir.
A principis del segle XX, Catalunya tenia un Stock que significava el 12 del total espanyol; durant la República arribà a superar el 14%, amb la guerra va baixar en picat; i va tornar a pujar al final del franquisme cap el 14%; i durant l’estat de les autonomies ha tornat a baixar fins el 12,9% del total espanyol.
Sempre el stock de capital públic en percentatge ha estat inferior al pes per població i per PIB. I aquesta cronificada situació que comparteixen València i Balears ens condueix a les dades actuals que donen una Catalunya amb un 16% de la població i el 18,7% de PIB però amb només el 12,9 % de capital públic. València amb un 10,8% de la població i 9,6 de PIB amb un 8,9 de capital. Unes Balears amb un 2,37% població, 2,5% de PIB i només el 1,8% de capital. En canvi, la diferencia es rebaixa a Madrid que concentra un PIB pel factor capitalitat falsejat, amb 13,7% població, 17,6% PIB i 12,7% capital.
I passem al model invers de les CA forals i subsidiades. País basc amb 4,6% de població i 6,2% de PIB té el 5,9% de capital públic; Navarra amb 1,3% de població i PIB té el 1,7% de Stock de capital. Castilla León amb un 5,3% de població i 5,4% de PIB té el 7,7% del stock. Castilla La Mancha amb 4,4% població i 5,4% de PIB té el 7,7% de capital o Extremadura amb 2,3% de Població i PIB té el 3,9% de Capital públic. I no segueixo amb les Comunitats autònomes cantàbriques i encara pitjor, amb les colònies africanes de Ceuta i Melilla, on el diferencial és d’escàndol.
El problema, per tant, no és només un possible càstig conjuntural a Catalunya pel procés sobiranista. El problema és més greu: la continuïtat històrica de les polítiques d’aniquilació i extorsió de tot l’eix mediterrani productiu, on els governs del PP de Balears, València i Múrcia són els comparses d’aquest projecte secular castellanista. Les seves campanyes identitàries populistes contra un suposat pancatalanisme, només són la cortina de fum per despistar a part del seu electorat del greu problema de confiscació història que estan patint a favor de la casta extractiva madrilenya i els seus territoris protegits.
Una casta pròpia de l’antic règim que amb la seva incultura no coneix la paràbola de l’avar que va matar les gallines dels ous d’or peninsulars, per passar a ser el pidolaire d’Europa. Article que sortirà publicat a Economia Digital Diumenge
