Presó per als del “no” a la declaració

Té raó Oriol Junqueras quan diu que la declaració recent al Parlament tenia a veure simplement amb la democràcia. Però aleshores, per què es va fer la votació? No és redundant? No es dóna per fet que un parlament democràtic té legitimitat intrínseca sobre la condició fonamental de tota democràcia, o sigui té el dret inherent a l’autodeterminació del poble que representa? Perquè si no és així, aleshores quina mena de democràcia ostenta aquest Parlament? De què estem parlant? Dit altrament: el Parlament català es fa dir democràtic abans de fer una declaració per legitimar la seva democràcia. Sensacional. I encara més, per si fos poc: el Parlament català posa en dubte la seva democràcia fent una votació (democràtica!) per legitimar-la. Uf, uf… I després els catalans volen que el món els entengui.
 
I és que no estem parlant d’un parlament ni democràtic ni totalitari, sinó d’un xiringuito de fireta. Sí, però si és un xiringuito, quina necessitat hi ha de fer cap declaració? Quin és el sentit d’aquest Parlament? No seria més honest anomenar-lo delegació gestora espanyola? Més que res, perquè si tenim la curiosa idea d’anomenar-lo Parlament democràtic, aleshores, a banda de preguntar-me, tal com deia, el sentit d’una votació surrealista que qüestiona la legitimitat democràtica del propi Parlament i, per extensió, del país que representa, encara em pregunto més què collons continuen fent dins d’aquest Parlament tot de partits antidemocràtics que voten “no” a la legitimitat democràtica d’aquest Parlament on, per si fos poc, tenen el cinisme extrem de participar-hi en nom de la democràcia. Hòstia, quanta contradicció. Hòstia quin embolic tolerat per pura covardia.
 
I continuem amb el bany de confusió. No per previsible deixa de ser lamentable la reacció més o menys general de l’independentisme davant els cinc diputats del PSOE de Catalunya que van optar per no votar en la declaració del dret a decidir (tradueixo: dret a l’autodeterminació, en qualsevol país normal del món). Amb un papanatisme que no tindria precedents si no fos perquè el rècord en aquesta matèria l’ostenta el propi independentisme, i que fa que li sigui gairebé impossible superar-se a si mateix, ara he de sentir dir que els cinc diputats van demostrar dignitat, i fins i tot se’ls arriba a presentar, o com a mínim a insinuar, com a nous independentistes. Verge del Carme i del Remei…
 
En realitat, contràriament a aquesta idea grotesca, a aquests cinc diputats desvergonyits (i, naturalment, a tots els membres del partits del “no” a la democràcia) se’ls hauria d’engarjolar i llençar la clau per estafar el poble que els vota democràticament i, a més, tal com he apuntat, per fer-ho des del Parlament que el representa, és a dir: per aprofitar-se de la democràcia que neguen, i des de la seva pròpia institució. I una observació més: deixant de banda el fet que fos una votació sobrera per a una declaració redundant, jo diria que tot partit que es fa dir socialista no hauria de dubtar ni un sol instant a votar “sí” a aquesta declaració, posats a votar-la.
 
Però com que l’absurditat de la declaració no va ser la raó per la qual els cinc diputats van al·legar la seva posició, atès que ens han dit que van decidir no votar “per respecte al partit, però també per ser conseqüents amb la nostra consciència”, queda clar que per a ells té la mateixa importància el seu partit que el poble a qui se suposa que, des de l’instrument que suposa el partit (no pas finalitat en si mateix), haurien de servir, i un poble del qual no se n’hauria de servir, cosa que han demostrat fer. I és que per a aquests cinc delinqüents de l’erari públic queda clar que té la mateixa importància no trencar amb el seu partit confrontant-lo amb el seu vot positiu, que legitimar la llibertat del poble que els paga. Altrament haurien optat per obeir a la seva consciència i obligació moral envers el dret incondicional del seu poble a la llibertat. Delinqüents i indignes, doncs. Mediocres. Pocapenes. Escòria paràsita.
 
En un altre ordre de coses, continuem amb la confusió d’aquest poble que ens allunya estúpidament de la independència. Em pregunto com és possible que un país que diu voler-se independitzar continua emetent preferentment a la seva televisió pública, i dita nacional, partits de les seleccions esportives (ara toca el handbol) del país veí, aquell de qui diem voler-nos alliberar i que ens nega les nostres seleccions, el marc imaginari del qual caldria eliminar per adoptar el nostre, com fa qualsevol país lliure del món o amb perspectiva de ser-ho. I tot perquè, entre altres coses que ens diuen i que em deixen estupefacte, hi participen jugadors catalans. Com si això fos motiu per al cofoisme, per a una suposada superioritat catalana respecte l’opressor, quan, de fet, que jo sàpiga presumir de ser un bon esclau tot traient pit per la teva superioritat respecte de l’amo mentre li regales el teu esforç i talent, només pot ser un capteniment vergonyant de patetisme covard i imbècil. Una demostració, en definitiva, de fins a quin punt el català arriba a ser ruc, afectat per la seva ànima d’esclau. En fi, que res. Res a pelar amb aquesta mentalitat. Res a pelar amb el material humà descrit. Uns i altres. Ai, la feina que t’espera amb aquest ramat, Junqueras…
 
Ricard Biel