De l’alegria al dolor, de la suposada felicitat a l’infelicitat, de veure-ho tot brillant, a veure les tenebres.
Hi ha certs moments de la vida, que l’ésser humà s’ha de preparar per lo bo i o lo pitjor, prevenir allò inesperat i que saps pugui passar, conseqüències de la salud, o bé arriscar massa en certes facetes o coses es fan a la vida, etc.
Per tant, sempre cal està preparat per si toca, no tenir por a viure, però tampoc tenir por a morir, crec això ens aporta un grau més de maduressa, i t’ajuda a asimilar moltes coses que ens passen en la vida.
No tenir por a morir, és asimilar tot el que a un li pot passar, i permet viure més tranquil al acceptar que no tot ho podem controlar, però si podem fer tot lo possible per entendre-ho.
Entendre, que no som imprescindibles, i no podem ser egoistes, si et poses a pensar, un es pot dir, por a morir? I per què? I depèn si tens gent depèn de tu o altres variables.
Però la pura realitat, és que tots naixem per morir, tard o d’hora, però és el destí de les persones, algo incontrolable, on no importa ser ric o pobre, tenir contactes o no, quan toca i t’arriba el moment, no hi ha ningú immortal.
