Preparant-se pel genocidi

“En el principi va ser el verb” va escriure Sant Joan a l’inici del seu evangeli. Totes les accions humanes, des de les més excelses a les més atroces, han estat primer ideades, després argumentades, i finalment difoses oralment o escrita. En aquest sentit, l’escriptor anglès Edward Bulwer-Lytton sentenciava que “la ploma és més forta que l’espasa”.
Quan la perversió dels mots arriba a la política, l’horror i el sofriment poden arribar a límits insospitats. Com una profecia que es compleix a ella mateixa, els capítols més foscos de la Humanitat sovint s’han escrit molt abans que succeïssin. Així, Lenin pronosticava a La guerra de guerrilles (1906) una inevitable guerra civil a Rússia. El Mein Kampf (1924) d’Adolf Hitler ja preveia una “solució final” pel poble jueu. O l’escriptor feixista Ramiro de Maeztu, gairebé deu anys abans que tota una generació de joves catalans fos massacrada a la batalla de l’Ebre, augurava que “el problema catalán será resuelto por el ejército español en la línea de Ebro”.
Els historiadors solen afirmar que la desintegració de Iugoslàvia va començar el setembre del 1986, precisament quan l’Acadèmia Sèrbia de les Ciències i de les Arts va fer públic un memoràndum on darrera un vel d’unitarisme i, fins i tot, antinacionalisme, reivindicaven el domini polític i cultural de la identitat iugoslava sota matriu sèrbia enfront les altres nacionalitats de l’extinta república balcànica. Quan el món acadèmic serbi iugoslau va avalar les tesis d’ús de la força, els polítics i militars del govern central van quedar revestits de l’autoritat intel·lectual i moral per planificar i perpetrar el genocidi i la neteja ètnica comeses durant les guerres dels Balcans.
Una crida semblant al conflicte ètnic és el que acaba de fer part del món acadèmic espanyol arraulit al voltant de la Universidad San Pablo CEU de Madrid, on s’ha presentat el llibre “Recuperar España. Una propuesta desde la Constitución”. Aquesta obra pseudocientífica assegura, entre moltes altres bajanades, que la nació espanyola és anterior a Crist, que els grans benefactors de Catalunya van ser Felip V i Franco, o que els catalans vam aprofitar la Guerra Civil per intentar reconquerir els Països Catalans.
Però el punt més fosc de l’obra és el que assegura que la independència de Catalunya mai no serà pacífica. I que ens els propers cinc anys l’estat ha d’estar preparat per intervenir militarment a Catalunya, passant olímpicament de la UE, l’ONU i l’OTAN.
El més inquietant és que aquest compendi d’odi, feixisme i bogeria no solament ha estat aplaudit, com era de suposar, per la caverna mediàtica madrilenya, grups d’ultradreta i el PP, sinó que també ha estat recolzat per destacats membres del PSOE. Per si això fos poc, l’acte va ser “beneït” per l’arquebisbe castrense i saludat per destacats generals de l’exèrcit espanyol.
Comença a fer la sensació que Espanya està moribunda i vol morir matant. És possible que hi hagi un possible intent de genocidi a l’horitzó? Expressions com “Catalanes de mierda. No se merecen nada” piulades pel diplomàtic i militar Juan Carlos Gafo, són incitacions a l’odi ètnic semblants a les que pronunciaven els funcionaris de Milosevic en els temps previs a les matances dels Balcans.
Davant aquest escenari, cru però gens descartable, el gruix de l’independentisme català resta sense reacció efectiva. Només algunes individualitats (Miquel Sellarès, Santiago Espot, Josep Ramoneda, Hèctor López Bofill,…) i unes poques entitats (Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, el col·lectiu de Mossos per la Independència i Defensa per la Independència, sectorial de l’ANC) han alertat de la hipòtesi de la involució violenta per part de l’estat central i l’espanyolisme radical.
Però com si no anés amb ells, l’independentisme d’ensulsiada segueix fent propostes il•luses i puerils, com el manifest del col•lectiu Pau i Treva, que potser pretén vèncer les Fuerzas Armadas Españolas fent-les morir de riure. O aquells il•luminats que no paren de glorificar l’excepció costa-riquenya, sense tenir idea que el president José Figueres Ferrer, va abolir l’exèrcit regular de Costa Rica, no per pacifisme sinó per desfer-se dels opositors que el controlaven, després de la guerra civil del 1948. Per contra, va reforçar la policia –Fuerza Pública– que avui constitueix una de les principals forces armades de Centreamèrica.
Per contra, l’adversari sí que va preparant-se. Així, mentre a Catalunya deliberava el Consell Assessor per a la Transició Nacional, a Madrid es constituïa el Consejo de Seguridad Nacional. També a la metròpoli, el general Chicharro avisava fa poc que “La patria vale más que la democracia” i que l’exèrcit espanyol està a punt per desbaratar qualsevol “ofensiva separatista-secesionista”. Fins i tot el tinent coronel colpista Antonio Tejero gosava posar una denuncia contra el president Artur Mas per “provocación, conspiración y proposición para la sedición”. Tots aquests pronunciaments, que a casa nostra ens semblen ultramuntans i gairebé surrealistes, han estat prou ben rebuts per una part significativa de la societat espanyola.
Tanmateix, desconcerta advertir que el Govern de Catalunya no hagi sentit la necessitat d’elaborar un pla de contingència en cas de conflicte armat. I més quan la història demostra que l’Imperio mai ha cedit cap territori sense abans deixar un munt de morts enrere. De debò que ens creiem tan especials com per pensar que si van maldades els espanyols ens dispensaran un tracte de favor? No hem après res de les experiències del 1652, 1714, 1773, 1842, 1874, 1923, 1934 i 1939? Ni dels assassinats dels presidents Claris i Companys?
Malauradament tampoc el principal partit de l’oposició, i futura alternativa de govern, Esquerra Republicana, sembla tenir les coses clares en aquest tema. De fet, l’única esmena que va arribar viva a la seva darrera Conferència Nacional feia referència a que “la República catalana no constituirà cap exèrcit propi”. Al final es va optar per posposar el debat, sent aquest l’únic tema sobre el qual aquest partit no té avui un criteri clar. Pot la segona força del Parlament permetre’s no tenir opinió sobre com articular la defensa del país i del nostre poble en cas d’agressió militar?
Per tradició i història, ERC hauria de ser la força parlamentària amb les idees més clares en aquest aspecte. Cal recordar que aquest partit, al govern de la Generalitat, va ser el primer en retornar l’ordre públic sota obediència catalana després de més de dos-cents anys d’ocupació? Que malgrat la desfeta dels Fets d’Octubre va aconseguir aturar l’alçament feixista al Principat el 1936? Que gràcies a la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya, l’Escola de Guerra de Catalunya i la Conselleria de Defensa de la Generalitat, Catalunya es va convertir en el baluard de la República? Que després de la derrota molts militants d’ERC van ser els fundadors del Front Nacional de Catalunya, la primera resistència politicomilitar al franquisme? Totes aquestes fites haguessin estat impossibles sense el concurs del partit de Macià i Companys, de Tísner, Lluís Capdevila i Antoni Blàvia, d’Heribert Barrera i Víctor Torres.
En uns moments crítics i decisius com els actuals, ERC no pot defugir la seva responsabilitat en nom d’un pacifisme tronat i poruc que res no té a veure amb la seva ànima fundacional. Ara és més necessari que mai que l’independentisme republicà difongui i practiqui la cultura de la defensa nacional. Ho sap tothom i és profecia que a mida que s’acosti la data de la consulta, el procés sobiranista toparà amb l’oposició de l’estat, que s’anirà fent encara més dura i perillosa. Llavors caldrà tenir no solament la raó sinó també la força preparada per respondre a les amenaces i provocacions dels enemics de la llibertat.
Qualsevol partit que aspiri a governar el futur Estat Català ha de preveure les situacions de conflicte i encarar-les amb tot el coratge necessari per protegir la gent del nostre país. Aquest és un aspecte que Esquerra Republicana, des dels seus dirigents fins als militants de base, ha de tenir ben assumit si es vol concloure la transició nacional amb èxit.
Defugim el victimisme i el pessimisme però, sense renunciar a res, cal estar preparats pel pitjor. La hipòtesi dels crims i les atrocitats contra els nostres conciutadans ja ha estat formulada per alguns totalitaris acadèmics, polítics i militars espanyols. Per tant, el Govern de la Generalitat i la resta del sobiranisme seriós hauria de fer els màxims esforços per internacionalitzar el plet català, i preparar-se amb tots els mitjans possibles per repel·lir amb eficàcia qualsevol ingerència virulenta sobre la nostra sobirania nacional. No fer-ho amb diligència seria, senzillament, abocar-nos al suïcidi col·lectiu.
 
PS. Vull solidaritzar-me des d’aquest article amb en JAP, un dels grans ninotaires del nostre país, i amb la resta de col·laboradors d’El Punt Avui, per l’injust i desaforat linxament mediàtic que estan rebent des de la caverna espanyola. Com va dir Javier Cuervo, “els repressors són enemics acèrrims de l’humor”.