Prendre les primeres mesures

El filòsof, astrònom, matemàtic, geògraf i poeta grec Eratòstenes neix a Cirene el 276 aC. Estudia a Atenes i Alexandria sota la tutela –entre d’altres– del poeta Cal•límac, del filòsof Aristó de Quíos i de l’escriptor Lisànies de Cirene; i, a més, sembla que és molt amic d’Arquímedes. Cap a l’any 255 a.C., Eratòstenes accedeix a la petició del rei d’Egipte Ptolomeu III de treballar al capdavant de la Biblioteca d’Alexandria, càrrec que ocuparà fins a la seva mort.
I, precisament, en aquesta Biblioteca, hi troba un document que diu que, a Sian, al migdia del solstici d’estiu (21 de juny), els rajos de sol il•luminen completament el fons dels pous i els objectes perden la seva ombra. I, atès que el Sol és tan gran i està tan lluny de la Terra que la seva llum hauria d’arribar perpendicular a tots els punts de la nostra superfície –i, en canvi, això no és el que succeeix a Alexandria i menys a Atenes–, arriba a la conclusió que es tracta d’una superfície corba. I que, per tant, probablement, el nostre planeta és una esfera. Una suposició que –d’altra banda– ja s’havia pres en consideració en observar que els vaixells semblen enfonsar-se en l’horitzó, o en constatar l’ombra que la Terra projecta sobre la Lluna durant els eclipsis lunars.
En qualsevol cas, Eratòstenes va molt més enllà. I, per conèixer la longitud d’aquest arc de circumferència del nostre planeta, li demana a un esclau que camini d’Alexandria fins a Sian i compti quantes passes ha fet. Simultàniament, ell mateix calcula l’angle exacte que dibuixa l’ombra d’un bastó el migdia del solstici d’estiu a Alexandria. I, atès que ja sap que a aquella mateixa hora d’aquell mateix dia a Sian l’angle és de 90 graus perquè els rajos del Sol hi cauen de forma exactament perpendicular, ja disposa dels tres ingredients necessaris per resoldre qualsevol problema trigonomètric. En aquest cas, amb els dos angles i un dels costats, calcula la distància dels altres dos costats, que –òbviament– es corresponen amb el radi de la Terra i, per tant, en pot extreure la seva circumferència. I el cert és que ho fa amb una precisió encomiable.
Sigui com sigui, Eratòstenes ens mostra que quelcom aparentment tan insignificant com una ombra, ens pot ajudar a entendre bona part de l’Univers. Més en concret, protagonitza les primeres passes en el llarg camí per conèixer les mesures de la Terra i la seva posició en l’espai, respecte a la Lluna, el Sol i les estrelles. I, d’aquesta manera, en demostrar el valor de l’experiment científic –clarament menystingut per l’idealisme platònic–, ens mostra una nova perspectiva a l’hora d’entendre la realitat.

Nota: Article escrit amb Anna Genover Tena