Sovint hem sentit veus preocupades, des de l’Administració sobretot, sobre els comptes de la Seguretat Social, la viabilitat del sistema, el punt de col·lapse… En principi sembla del tot legítim i lògic, però hi ha factors per pensar que no s’hi juga del tot net, un dels quals és el de les pre-jubilacions.
Aquestes sovint s’utilitzen fora de la seva lògica inicial, per donar un baló d’oxigen a empreses amb problemes de viabilitat per tal de garantir-ne la continuïtat i per així mantenir els llocs de treball fins on sigui possible. Vist així, i des del punt de vista dels comptes de la Seguretat Social, té sentit, compleix la finalitat del sistema de garanties i manté les cotitzacions dels qui treballin a l’empresa.
El problema apareix quan del que es tracta és de millorar la posició de competitivitat de l’empresa “traient lastre”, traient-se de sobre personal amb nivells salarials alts i deixant les places sense cobrir (externalitzant, subcontractant…) o cobrint-les amb personal de molt menor nivell salarial. En aquest escenari, el que es fa és repercutir a la Seguretat Social, que és de tots, un major nivell de beneficis a repartir quan toqui, entre uns pocs. I, curiosament, els propagandistes del neo-liberalisme (de l’Administració o de l’empresa privada) fan mutis.
En definitiva, estem davant d’interessos creuats: qui pot acollir-se a aquestes situacions són empreses importants amb fortes vinculacions amb el món polític i de l’Administració i, per tant, es passa de puntetes i es dirigeix l’artilleria contra aquell que potser abusa de les baixes, o s’és molt rigorosos amb les prestacions d’invalidesa. Per aquests, la caixa de la Seguretat Social no és el manà del cel.
