Dos partits que s’assemblen com dues gotes d’aigua, especialment en la seva vocació espanyolista i ultramuntana a la que es veuen abocats si volen obtenir els vots del poble espanyol. Com sabem només es posen d’acord per anar contra Catalunya i sense aquesta premissa és ben segur que un dels dos quedaria descavalcat del poder per sempre més. En conseqüència, també es veuen obligats a competir entre si per guanyar-se la confiança del nacionalisme espanyol.
I que millor que acontentar els votants perjudicant Catalunya en tots els sentits, no solament en l’ordre econòmic, també en qualsevol qüestió que marqui la diferència entre ells i nosaltres, fonamentalment contra la nostra llengua: l’ànima de Catalunya com ells saben millor que molts catalans. L’única diferència entre l’un i altre partit és la forma de presentar-se com a nacionalistes espanyols davant l’electorat, mentre Aznar i Rajoy opten per dir les coses de manera rotunda, sense pal·liatius ni ambigüitats els altres procuren posar-hi vaselina.
Rajoy no podia ser més clar quan va manifestar de forma desinhibida des d’un ens públic de televisió que “sin Catalunya, Espanya no és viable” (sic) En conseqüència està tranquil·litzant els seus votants espanyolistes donant-los la confiança que res no canviarà. El PSOE mai ho admetria d’aquesta forma, malgrat ho cregui de la mateixa manera, procuren posar-hi vaselina només sigui per no empitjorar la imatge de la seva sucursal catalana a Catalunya.
Malament, oi? cal recordar que si es van exposar a un conflicte obert amb el Marroc per l’illot “Peregil” que no ferien per conservar Catalunya com la colònia que els manté. Ells són l’Estat que ens devora cada any i no solament de forma fiscal sinó de totes les formes possibles. No solament amb l’espoli de prop de vint-i-dos mil milions d’euros inclòs l’ultratja comparatiu amb les entitats autònomes espanyoles sota la forma d’una “solidaritat” obligada.
Per aquesta raó es neguen a publicar les balances fiscals oficials des del 2008 basades en el 2005 i que situaven el dèficit fiscal molt per sota de la realitat, per exemple: no esmentaven els ingressos que obtenen de les empreses catalanes que tenen la seva seu social a Madrid i la producció a Catalunya etc. Per actualitzar vferament aquesta consuetudinària sagnia cal recórrer a publicacions d’entitats econòmiques; universitats i estudis diversos com els del Cercle Català de Negocis, els quals coincideixen en la brutalitat de l’espoli a què estem sotmesos situant a l’any 2008 un dèficit fiscal català del 10,2% del producte interior brut (PIB) català.
Alguns d’aquests estudis han estat publicats en un llibre editat per Òmnium Cultural, però la resposta espanyola és de la mateixa filosofia que dóna Gonzalo Torrente Ballester, falangista de primera hora periodista i professor de literatura referint-se als papers robats (1939) a punta de baioneta per les tropes franquistes i dipositats a L’Arxiu Nacional de Salamanca. Des del balcó de l’Ajuntament va sentenciar que eren a Salamanca “por derecho de conquista” (sic) i així tot. És “l’ordeno y mando de sempre” la negació fefaent dels valors democràtics.
I entre tant que fan els nostres partits? Ni esquerres ni dretes s’atreveixen a sortir del marc constitucional per plantar cara a Madrid i mentre tant Catalunya perd un llençol a cada bogada. Davant els partits que haurien de defensar el país va prenent importància el que defensa els interessos espanyols; un PP cada vegada més fort dins Catalunya i uns ”Ciudadanos” tant d’estil lerrouxista com l’anterior en el sentit de política demagògica, espanyolista i anticatalana i també tots dos basats en la tremenda quantitat d’immigració de finals dels quaranta a finals dels vuitanta. Si fa no fa com els votants que han mantingut tants anys el PSC en el poder, molts dels quals, han mantingut l’essència espanyola -afortunadament no tots- dins les seves llars passant a la seva descendència el sentiment de pertinència espanyola.
Vista l’actual situació, caldrà posar un important plus de voluntat per tal d’arribar aviat a una majoria social independentista que permeti guanyar i exercir el dret a l’autodeterminació per fer el pas definitiu a la consecució d’un Estat propi. Cal creure que desprès de 37 anys de “federalisme” i “federalistes” ens haurem adonat que aquest camí no ens porta a cap lloc més que a la desaparició del nostre poble, de la nostra cultura i la nostra llengua. La imprescindible unitat dels partits d’obediència catalana ferien bé d’emmirallar-se amb el procés que ha portat Bildu i en aquest sentit engrescar els catalans desil·lusionats per la fragmentació del vot independentista.
Cal recordar que per establir i mantenir un sistema federal cal que hi hagi com a mínim més d’una part de l’estat disposats a establir el federalisme, però està molt demostrat que només hi ha una part que els ha convingut creure-s’ho i la resta no hi té el més mínim interès. Per alguns el federalisme ha esdevingut una enganyifa per altres una ambigüitat que els ha permès anar fet la viu, viu durant trenta anys.
Enric Padrosa
Associació Josep- Narcís Roca i Ferreras.
