PP i PSOE han abandonat el poble saharui. I demà ho constatarem una altra vegada

 En la passadalegislatura no ho vam deixar córrer, no vam mirar cap a un altre cantó tal com ve passant en els darrers anys en el tauler de la política espanyola  davant de la dissort del poble saharui. Vam portar a debat la voluntat que l’acord de pesca entre la Unió Europea i Marroc tingués en compte l’existència del conflicte saharui. En definitiva, quelcom ben just, la  il.legitimitat del govern del Marroc  per negociar exclusivament sobre l’explotació dels recursos del Sahara Occidental. Va transcórrer la presidència espanyola de la UE i Rodríguez Zapatero es va fer l’orni. Ben segur, era el momento per  impulsar el diàleg, per fer un forat perquè els representants de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) poguessin dir-hi la seva i els permetés plantejar com  explotar els seus recursos. No obstant, no ens en vam sortir i la iniciativa d’Esquerra no prosperà. Una vegada més, els interessos econòmics dels Estats  es convertien en desgràcia i misèria per als pobles sotmesos (en aquest sentit, cal tenir present que l’any 2006, l’acord de pesca signat, atorgà quasi cent llicències a la flota espanyola) i, ara, en la renovació del tractat se’ls torna a excloure.
En els darrers anys, el PSOE no ha dissimulat el canvi que ha anat forjant pel que fa al seu compromís amb la causa saharui. De fet, han aconseguit afeblir la memòria, ben instal.lada encara fins fa pocs anys en la societat, que l’Estat espanyol era responsable, també, del patiment  del poble saharui. Es cert que en les bases del sociaisme espanyol encara existeixen sensibilitats solidàries envers la RASD, però el govern de ZP se’n va anar desempellagant. Econòmicament, políticament i, fins i tot, simbòlicament, com ho demostra el fet que mai no han volgut ni tan sols aclarir què se n’ha fet de Basiri, el pare de la pàtria saharui, desaparegut en una presó espanyola l’any 1970.
El PSOE ja ha fet la transformació, ja ha decidit deixar-los a l’estacada. Durant els anys de governació socialista l’incremeent de venda d’armes al Marroc fou extraordinària, la qual cosa explica que personatges com ara Jaúregui no s’estés de parlar des de la tribuna  de la sobirania marroquí d’aquells territoris.
I el PP, ara, reblarà el clau. Ja hi som, ja s’hi han posat. El nou ministre d’Exteriors García-Margallo ha deixat dit que Espanya no té res a dir respecte a l’autodeterminació (ja no és cosa d’ells!), que té la intenció de treballar a la UE perquè l’estat marroquí obtingui un tracte preferencial millor que l’assolit en 2008, que han desbloquejat   l’acord de pesca per tal que la UE el pugui ratificar ben aviat i que és partidari que l’Estat alauita rebi fons de cooperació europeus.  
I els saharuis, què? Res. Invisibles! Per això demà en el plenari del Congrés plantejarem que la renovació del Tractat de pesca (2007-2011) ha de comportar la presència dels representants del poble saharui, que ells hi siguin presents per beneficiar-se’n, per  incorporar els controls que n’evitin la sobreexplotació i, sobretot, per condicionar qualsevol negociació amb el Marroc al compliment de les resolucions de NNUU per solventar democràticament i de manera definitiva el conflicte del Sahara.