PP ens tomba controlar les empreses tèxtils que esclavitzen a Bangladesh

Esclavitzen a Bangladesh i arreu. De fet, fa un any tothom lamentava la tragèdia de Rana Plaza: 1.100 morts, 800 orfes i més de 2.000 mil ferits. Què s’ha fet d’ençà aleshores? La resposta és ben fàcil: respecte a la millora dels drets laborals dels treballadors de Bangladesh, poc, gairebé res, tot i que no era la primera vegada que es vivia una tragèdia d’aquesta mena. L’any 1911 a Nova York 140 treballadores, la majoria de les quals joves immigrants, van morir en un incendi  d’una fàbrica de camises. Al cap de poc temps,  van produir-se canvis profunds en la legislació laboral. A Bangladesh, cent anys després, no. I, possiblement, trigaran, bo i tenint en compte el que està passant en els parlaments de les democràcies europees. Com en el Congreso de los Diputados.
Efectivament, avui mateix s’ha rebutjat una iniciativa d’Esquerra que plantejava la necessitat de prendre decisions d’una vegada per totes encaminades a encarregar auditories independents sobre les empreses espanyoles involucrades en la producció i comercialització de productes tèxtils que no compleixen amb els drets laborals i dur a terme les modificacions legislatives adients per tal que  les administracions públiques dels països importadors introdueixin clàusules socials en llurs compres.
Perquè la irresponsabilitat i la mala fe d’aquestes empreses esdevé criminal. Cal tenir present que els treballadors de Rana Plaza havien avisat de a presència d’esquerdes en l’edifici i del perill que suposaven. Malgrat tot, foren obligats a tornar a la feina perquè els empresaris occidentals reclamaven puntualitat en el lliurament de les comandes. Això, sí, aquests empresaris  se n’han sortit prou bé amb el processament del propietari de l’edifici (per cert, construït en sòl públic, la qual cosa ja evidencia el nepotisme que regne en aquell Estat) i amb el compromís de contribuir voluntàriament amb un fons de 29 milions d’euros per a les víctimes, del qual tan sols se n’ha fet efectiva una tercera part, perquè no fos cas que les marques se’n ressentissin com havia passat anys enrere arran de l’ús de mà d’obra infantil.
Però les empreses espanyoles  continuaran tenint barra lliure. I, de beneficis, en treuen un munt: a Bangladesh segons l’associació de sindicalistes Asia Floor Wage Alliance s’haurien de pagar, tenint en compte el cost de la vida, un salari mínim de 250 euros. Doncs bé, el salari mínim és de 30 i els treballadors del tèxtil han aconseguit guanyar-ne 50.
Vet aquí la globalització neoliberal: atur a casa nostra i  esclavatge a l’Asia. Perquè cap de les cinquanta empreses tèxtils més importants d’Europa paga un salari digne a Bangladesh.
En definitiva, emparedats entre la servitud política del PP a la cobdícia de les empreses i la nostra estúpida i irresponsable complicitat  en tancar el ulls davant l’esclavatge laboral a canvi de poder consumir roba barata.