“Res no li venia de nou, però no havia tingut prou imaginació per evocar tants quilòmetres d’enderrocs, de cadàvers, de soledat. Era molt pitjor que un desert; la companyia de totes aquelles pedres que havien estat cases i de tots aquells esquelets que un dia foren gent viva, no creava un erm, sinó un buit” (Mecanoscrit del segon origen. Manuel de Pedrolo)
A propòsit del VII Congrés d’estudiants de Filologia Catalana (organitzat des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), i que aquests propers 28, 29 i 30 homenatjarà la figura d’en Manuel de Pedrolo a la Universitat de Lleida), introdueixo el Divendres pervers d’avui amb un fragment del que, probablement, sigui l’obra referent de l’escriptor ponentí.
Perquè, potser la manera més natural de resoldre determinats estats d’estroncament, passa per permetre el caos. Permeteu-me projectar aquesta idea a la nostra esfera política. Prèviament, però, haurem de procurar allunyar-nos-en. Mirar de comprendre-la des de la distància. Si ho aconseguim, si fugim del centre de la tempesta que assola tots, absolutament tots, els partits catalans, la perspectiva ens destapa mancats d’idees, de capacitat de reacció, i irreversiblement encaminats, com una manada de búfals, a l’abisme. Llavors, què és preferible?
La situació és comprensiblement desoladora. I en canvi, alhora, irreductiblement necessària. Massa anys d’involució a l’esquena. Massa temps d’hipoteca pujolista. D’hipoteca pseudosocialista. Maleïts aquells qui de la covardia en vareu fer mètode. Maleïts aquells qui, ara, voleu sembrar d’engrunes el buit. I encara aquells qui us creieu centre d’atenció de l’univers sobiranista. D’un univers gran com la burilla que emprenya al nas, i que no vol sinó escoltar “quand les hommes vivront d’amour”... Miserables.
