…m’hagués importat si es podia parlar la nostra llengua al Congrés i al Senat, o si ens donaven permís per posar el CAT a la matrícula del cotxe. També hagués trobat crucial un bon Estatut i coses d’aquest estil. Maquillatge, al cap i a la fi, que faria que la nostra convivència amb els espanyols fos menys dura. Al capdavall, als catalans ens agraden les aparences i que ens deixin ser com som. I amb una “nació” per aquí, i una “competència” per allà, ja en teníem prou.
D’ençà que recordo que, no només sóc desafecte al règim espanyol (mai no m’he considerat espanyol, deixant de banda que, oficialment, tampoc ho sóc), sinó que ni tan sols segueixo els mitjans o la política dels espanyols, com no sigui a través d’un mitjà català. No sé ni quins programes fan a les televisions espanyoles, ni quina música és de moda ni, i això potser és encara més greu perquè sóc un àvid lector, quina literatura se’n fa. Independència emocional de facto. I com jo, molts altres milers de catalans que, potser fa molts anys, hauríem trobat bé un “encaix” confederal amb Espanya. Ara ja no volem ni això. Estem tan cremats amb Espanya, les seves humiliacions innecessàries, prohibicions ridícules, boicots comercials, insults i jocs bruts i prepotència vulgar, que la veritat, ja tot ens és ben bé igual.
Ens diguem com ens diguem, parlem el que parlem, cada cop som més els que som conscients que amb Espanya no hi ha res a fer. La intel·ligència dels espanyols és la que és, i tenen tanta por de perdre’ns que a la nit tenen malsons on Espanya “es trenca”, i els catalans som lliures, i entre calfreds i suor juren i perjuren que faran tot el possible per fer que Catalunya sigui sempre espanyola. In saecula saeculorum.
I així els hi va. De mica en mica, Espanya va empenyent Catalunya i els catalans a prendre (finalment) el pas definitiu i optar per ser, no pas millor que ningú, però sí lliures de prendre les nostres decisions i que ens respectin com a nació independent. Que en prenguin bona nota: Catalunya serà el que els catalans democràticament vulguem que sigui. Ha arribat l’hora que els polítics covards i botiflers donin pas a gent compromesa amb el país i la ciutadania.
Doneu la veu al poble, i que el poble parli. I el poble l’altre dia, demanava a crits I-N-D-E-P-E-N-D-È-N-C-I-A
